Fa unes setmanes, per celebrar el 150è aniversari del naixement de Manuel de Falla (la Universitat de les Illes Balears ja ha convocat un congrés internacional) vaig voler tornar a llegir Manuel de Falla en la isla (c. 1947), de Joan Maria Thomàs.
Quan tenia 20 anys i busques, me’l va aconsellar el pianista Bartomeu Jaume i vaig quedar impressionat per la informació que aportava, però sobretot em va servir per entendre l’ambient musical cosmopolita de la Mallorca abans de la guerra del 1936. Bartomeu Jaume tenia un exemplar del llibre autografiat per l’autor a son pare, el músic llucmajorer Pere Antoni Jaume Garí, alumne de Thomàs. El 1996, gràcies a la iniciativa de Joan Company i Andreu Ramis, Sa Nostra va reeditar el llibre i el vaig tornar a llegir.
Val a dir que totes aquestes edicions estan exhaurides i el volum és molt difícil de trobar. Així és que, com que no el trobava a ca nostra, vaig comanar-lo per internet a un dels pocs llibreters que el tenien. El vaig trobar car (45 euros), però el vaig comprar igualment. Una setmana després em va arribar un paquet enorme amb uns vuit llibres que jo no havia comanat. Crec que el llibreter es va compatir de mi i em va enviar no just el llibre de Thomàs, sinó també altres llibres sobre Falla per pura commiseració. Vaig pensar que el pobre llibreter ja havia perdut l’esperança de vendre aquells volums que em regalava.
L’edició que vaig rebre era la de 1947, escrita en castellà postís i castizo (Thomàs havia estat perseguit pel règim i ara havia de fer punts per demostrar la seva incondicional adhesió). L’autor, per exemple, té el mal vici, diria jo, d’invertir els pronoms i escriu sempre díjole i comióse en lloc de les formes més naturals com le dijo i se comió. Els títols dels capítols, emperò, són una encertada paròdia de la tradició picaresca i cavalleresca de la literatura espanyola; una picada d’ulls intel·ligent i enginyosa. El meu volum, amb el paper impregnat i maculat de taques d’humitat, i fins i tot un borrissol de floridura o ves a saber què, tenia la particularitat que s’havia enquadernat en plecs cosits en quadernets. Vaig agafar un obrecartes un poc esmolat i vaig dedicar 20 minuts a separar les pàgines individuals per fer-lo llegible.
Així vaig començar el que crec que és la tercera lectura d’aquest llibre. Thomàs, a més de ser un gran músic, va ser un gran escriptor. Tics pesudocastizos a part, el llibre és un testimoni imprescindible per a conèixer les activitats de Falla a Mallorca i la vida musical d’alta volada de la Mallorca abans de la guerra, i tot escrit d’una forma amena i amb voluntat d’estil. En certa manera, els models d’aquest llibre són l’Illa de la calma de Santiago Rusiñol i Un hivern a Mallorca de George Sand. El primer és un exemple a seguir; el segon, una pauta a evitar. Thomàs vol demostrar, si es llegeix entre línies, que Mallorca no és un territori de bàrbars i que musicalment la seva feina com a director de la Capella Clàssica, compositor i dinamitzador cultural amb iniciatives com el Comitè Pro Chopin i l’Associació Bach, entre moltes altres coses, és comparable (si bé en petit) a París i Nova York. Una de les parts més valuoses del llibre és l’índex de noms, pel qual desfilen els més importants de la música mundial de la primera part del segle XX: no just Falla, sinó George Copeland, Pia Cafagna, Titta Ruffo, Claudio Arrau, Alfred Cortot, Alexandre Tansman, etcètera. Tots ells són esmenats amb noms i llinatges. En canvi, les lluminàries locals, amb malícia capellanesca, just s’anomenen pel seu nom de pila. Antonio és Antoni Torrandell, rival de Thomàs, ara distanciats perquè no el van contractar al nou conservatori que va crear Thomàs; Jaime és Jaume Mas Porcel; Don Pep és Josep Balaguer, etcètera.
Thomàs utilitza illa en un doble sentit: Mallorca, per una part, però també la soledat i l’aïllament que tot artista necessita per crear i la singularitat de tot creador, per una altra. Sobre Falla, Thomàs a vegades s’enfoca en les seves excentricitats (totes documentadíssimes): la por a les malalties contagioses, als corrents d’aire, l’exigència de silenci absolut que ni una lladrada d’un ca podia destorbar, la metodologia organitzada del treball, una dedicació a la composició gairebé religiosa i perillosament neuròtica. Els psiquiatres d’avui en dia segurament comentarien el seu rigorós celibat i la malaltissa protecció de la seva germana, neurastènica i gelosa de tot i tothom que es volgués apropar al gran compositor i que, a més, segons el testimoni poc caritatiu de George Copeland, servia galetes estantisses.
Hi ha llibres que neixen de la història i n’hi ha d’altres que neixen de la vida. Manuel de Falla en la isla pertany decididament a la segona categoria. No es tracta d’una biografia convencional, freda i distant, redactada des de la perspectiva d’un estudiós que examina el seu objecte d’estudi amb guants de seda acadèmica. És, per damunt de tot, el testimoni càlid i personal d’una amistat extraordinària entre dos músics, dos homes de fe i dos creadors que es reconegueren mútuament com a iguals. El Falla que apareix a les pàgines d’aquest llibre és un home real: complex, vulnerable, exigent amb ell mateix fins al límit del què és humanament suportable, però també capaç de la tendresa i de l’humor en el cercle dels amics de confiança. Thomàs actua, en aquestes pàgines, com a guia d’un territori doble: el geogràfic de l’illa i el més profund de l’ànima del compositor.
Suscríbete para seguir leyendo
