La primera foto fou presa a la terrassa de la casa de l’Hort de Motxo (on tenia aleshores el meu estudi) el 27 de març del 1982. D’esquerra a dreta hi som: Gaspar Jaén, Ramon Pinyol, Encarnació Viñas i Olivella (1926-2003) i Josep Maria Llompart de la Penya (1925-1993). Era l’endemà d’haver presentat a l’Hort del Xocolater, de la CAAM, el meu segon llibre de versos, «Cambra de mapes», editat per Pinyol a la col·lecció de poesia de «Llibres del Mall». A la segona foto es veu Carlos Picazo en el moment d’intervenir-hi.
Llompart fou un important poeta, editor, crític literari, traductor, intel·lectual i activista cultural nascut i mort a Palma de Mallorca. Es casà el 1956 amb Encarna Viñas, filla del pedagog Gabriel Viñas Morant i germana de l’escriptora Cèlia Viñas; Encarna esdevingué la col·laboradora i assessora fidel i constant de Llompart, una influència decisiva i pilar fonamental en la seua vida i obra. La relació de Llompart amb Elx es remuntava al 1975, quan formà part del jurat que premià el meu primer llibre, «Cadells de la fosca trencada» (1976) als premis «La Safor» de Gandia; continuà el 1979 quan participà en el I Encontre de Poesia Catalana on llegí «Llibre de cavalleries», un poema evocador de la Bretanya de la meua plaquette «Les flors de bruc» (1978) que fou inclòs en el seu llibre «Mandràgola» (1980); continuà encara en prologar «Entranyes per a l’augur [sic]. Antologia de jove poesia catalana al Baix Vinalopó» (1980), i encara el 1981 quan formà part del jurat que premià a Mallorca el meu llibre «La Festa» (1982). Aquesta proximitat a nosaltres motivà aquella vinguda a Elx la primavera del 1982.
Toni Bru i el valencianisme a Elx – 8. / CAAM
A la tercera fotografia hi ha, d’esquerra a dreta, Antoni de la Torre (1962), Biel Sansano, Joan Castaño, Joan Fuster i Ortells (1922-1992), Antoni Mas i Miralles (1959) i Josep A. Sansano i Belso (1959). Fou presa per Josep Palacios i Martínez (1938-2025) l’hivern del 1985 a l’Estany de Cullera, quan alguns membres del consell de direcció de la revista «La Rella» visitaren l’escriptor suecà.
Aquells primers anys de 1980, el valencianisme cultural venia propiciat (encara que tímidament) per les institucions públiques (Generalitat Valenciana, Diputació d’Alacant, Ajuntament d’Elx). També, amb més fermesa, per algunes persones. Andreu Morell i jo mateix publicàvem els nostres llibres de poesia escrits en valencià, rebuts favorablement en l’àmbit de parla catalana; i alguns entràrem a treballar en l’Ajuntament: Raimon Sastre, com a traductor; Joan Carles Martí, com a tècnic de turisme; i jo mateix com arquitecte municipal. Molts regidors acudien a nosaltres en temes de cultura i llengua, en tant que funcionaris «cultes» que «sabíem» valencià. Ja hem esmentat la important Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983), creada pels consellers d’Educació (Barceló, primer; Ciscar, després), que implantà la llengua en l’ensenyament, amb una presència digna i «legal» entre professors i alumnes. I el 1984, l’antic Instituto de Estudios Alicantinos es transformà en l’Institut d’Estudis Juan Gil-Albert i començà a publicar la revista «Canelobre», on hi havia articles en valencià (pocs; jo hi tenia una secció fixa: «Cròniques d’Elx»).
Toni Bru i el valencianisme a Elx – 8. / La Rella
També hem d’esmentar la implantació aquests anys dels estudis universitaris de Filologia Catalana: primer, a la Universitat de València de la mà dolça i sàvia de Manuel Sanchis i Guarner (1911-1981) i els seus acòlits, i, després, a la Universitat d’Alacant amb l’impuls de Lluís Alpera i l’ambició de Rafael Alemany i Ferrer (1952). Aquesta carrera tingué un èxit immediat i permeté que molts titulats es dedicaren a l’estudi i l’ensenyament del valencià, i també que molts elxans estudiaren a València (altres s’hi quedaven a Alacant i els més «selectes» pujaven a Barcelona) on, com els que els havíem precedit en altres estudis, entaulaven relació amb valencianistes d’altres comarques i coneixien altres accents d’una mateixa llengua que volíem viva, culta i digna.
Toni Bru i el valencianisme a Elx – 8. / G. Jaén
La revista «La Rella», fundada a València per un grup d’estudiants universitaris del Baix Vinalopó coordinats per Biel Sansano, fou la presència brillant entre nosaltres d’unes publicacions locals que arreu dels Països Catalans se’n preocupaven del que Pedro Ruiz Torres (1952) deia la «microhistòria» (Cfr. La meua ressenya «La Rella, una revista comarcal», INFORMACIÓN, suplement Artes y letras, 08-12-1983). És difícil exagerar la importància d’aquesta revista que, nascuda com a publicació «solta», s’acollí a l’Institut d’Estudis Comarcals Baix Vinalopó (creat més tard, el 1991, per a la seua subsistència) i n’esdevingué l’anuari. Si en un principi es va subtitular «conreu de lletres», incloent textos literaris a més d’assaigs, i subsistí amb dificultats i d’una forma irregular, amb subvencions institucionals i subscripcions particulars, a partir del 1988, ja amb Manuel Rodríguez d’alcalde, fou durant un temps una publicació de l’Ajuntament d’Elx. I així s’anà consolidant. Amb canvis en la maqueta però no en el format bàsic, l’any 2025 s’ha publicat el número 38. Quaranta-i-tants anys és molt de temps i tot ha anat canviant: director, consells assessors i de redacció, continguts i objectius (després dels germans Sansano vingueren els germans Càmara), però la revista ha continuat viva amb unes mínimes absències temporals i ha esdevingut l’única publicació en valencià d’alta qualitat intel·lectual relacionada amb el Baix Vinalopó i el País Valencià que es troba íntegrament en Internet
Toni Bru i el valencianisme a Elx – 8 / J. Moreno
Dels primers anys de 1980 tenim una altra fita del valencianisme a Elx: «Els Sopars d’En Baena», una ocurrència genial de Juli Moreno (que redactà fins i tot un «Reglament») i que durant uns anys ens reuní mensualment per a sopar, conversar i riure al voltant d’una taula on només es parlava valencià. Hi havia un «Cap de Taula» que organitzava l’acte, un «Avisador» que feia les reserves i un «Mantenidor» que llegia un discurs. El resultat era que, tot plegat, gaudíem de les viandes gastronòmiques locals i de l’enginy d’uns joves d’entre vint i quaranta anys. Sota el lema «Amb la panxa plena, que treballe Baena» i el deliciós segell de cautxú creat per Juli, tot el valencianisme local i forà acabà embolicat per l’energia de l’organitzador i fou protagonista d’aquells sopars.
Sortosament, els de «La Rella» veieren que allò no era cosa passatgera ni banal i tots (o molts) d’aquells discursos es van publicar en la revista. Al «Romanç» que vaig escriure per al sopar cinquè, n’evocava l’inaugural: «Al lloc dit el Nuvolat, / en l’octubre [1983] fou l’estrena. / Juli llegí un gran discurs / que bocabadà la Venta. / Ser aviador volia / i ens contà una llegenda / de com el mico es feu home / i va i a sopar s’ensenya: / de la història i els sopars / aquella nit fou el tema. / Van haver aplaudiments, / riures i alguna fresca. / Va venir Biel Sansano / i va presentar ‘La Rella’». I així, cada mes ens trobàvem en aquells «sopars de germanor». «La Rella» subsistí, però «Els Sopars d’En Baena» desaparegueren aviat: pot ser exigien massa faena i dedicació i a mesura que avançaven els anys de 1980, el valencianisme a Elx perdia la innocència i l’entrega que havia heretat de Toni Bru.
(Continuarà).
Suscríbete para seguir leyendo
 el 27 de març del 1982. D’esquerra a dreta hi som: Gaspar Jaén, Ramon Pinyol, Encarnació Viñas i Olivella (1926-2003) i Josep Maria Llompart de la Penya (1925-1993). Era l’endemà d’haver presentat a l’Hort del Xocolater, de la){kind=link}