Hi ha indrets que són molt més que un paisatge i es Trenc n’és un, sobretot, perquè representa una de les victòries més importants de la societat mallorquina davant la voracitat urbanitzadora. Durant els anys vuitanta existia un projecte per urbanitzar-ne bona part del sistema dunar. La reacció ciutadana, liderada pel GOB, va convertir es Trenc en el gran símbol de la lluita de l’ecologisme mallorquí i va ser un dels processos de protecció ambiental més llarg i significatiu de les Illes Balears. Quan tot semblava destinat a convertir-se en ciment, una part de la societat va entendre que preservar aquell paisatge era protegir una determinada idea de Mallorca i amb la campanya Salvem es Trenc els mallorquins aprengueren a dir prou.
Una de les primeres veus que s’alçaren contra aquella iniciativa va ser Josep M. Llompart, aleshores president de l’Obra Cultural Balear, que l’any 1983, va adreçar una carta al president Gabriel Cañellas per expressar-li la seva preocupació davant els projectes urbanístics que amenaçaven es Trenc. Llompart parlava del deure de conservar un patrimoni que pertanyia a tots els mallorquins, perquè entenia que la defensa de la llengua, de la cultura i del territori formaven part d’una mateixa causa.
La nova amenaça sobre es Trenc no arriba sola, és la peça d’un engranatge més ampli dins una política territorial que té un fil conductor ben definit: allà on abans hi havia límits, ara hi ha excepcions, on prevalia l’interès general, ara guanya terreny l’interès particular. L’amnistia urbanística per a construccions il·legals, la flexibilització dels usos del sòl rústic, les successives modificacions legislatives que afebleixen la protecció del territori, la resistència a posar límits al creixement urbanístic i turístic o la negativa persistent a assumir que Mallorca té una capacitat de càrrega finita no són decisions inconnexes; responen a una mateixa manera d’entendre el territori. El territori vist com un recurs econòmic que sempre ha de produir més, créixer més i rendir més, mentre la pobresa i les desigualtats s’estenen i s’agreugen i, com a societat, tornam més pobres i vulnerables.
El fons del debat és encara més profund, perquè el territori és el lloc on la llengua ha posat nom a cada torrent, a cada puig, a cada cala i a cada possessió. És el paisatge que ha inspirat la nostra literatura, que ha modelat les formes de vida, que ha construït una memòria compartida i una manera de mirar el món. Quan deixam degradar el territori, no només perdem biodiversitat o qualitat ambiental, també perdem referents col·lectius i una manera d’habitar Mallorca que ha anat passant de generació en generació.
El pròxim 5 de juliol, la cadena humana convocada pel GOB i Terraferida no és només una protesta contra una modificació legal, és el record que els drets col·lectius només perduren mentre hi ha una societat disposada a defensar-los.
