Com era d’esperar, la Festa d’Elx tingué un paper fonamental per al valencianisme cultural a Elx i des d’Elx (Cfr. el meu «D’una Festa que canta: la Festa d’Elx entre els segles XX i XXI», 2017). En el reviscolament del País Valencià produït durant la fi del franquisme i la primera transició, les ciutats valencianes d’una certa significació històrica, cultural i demogràfica maldaren per oferir les seues «glòries» a la nova situació sociopolítica: Morella i Oriola ostentaren la seua arquitectura monumental; Xàtiva, a més, la crema filipista; Gandia, el segle d’or literari (March, Martorell, etc.); i Elx, el Misteri, la seua antiquíssima Festa cantada en valencià.
Vicent Andrés Estellés (1924-1993), amb una capacitat enorme, una dedicació infinita i una verbositat inusitada, escrigué any rere any un monumental «Mural del País Valencià» (no editat fins el 1996), un títol evocador dels muralistes mexicans i germànic-comunistes, i també de Josep Renau (1907-1982), on repassava tot allò que fos mínimament destacable i valencià de totes, absolutament totes les ciutats, viles i pedanies nostrades: una obra immensa que, seguint la coneguda expressió d’Ortega, ajudava a «vertebrar» el País Valencià. Entre les primeres entregues de «Mural…» (intentar datar la desmesurada obra d’Estellés és una tasca inabastable) hi havia «Llibre d’Elx», on poetitzava, entre altres «gràcies» locals, la Festa d’Elx considerant-la un monument a la llengua culta, a la permanència de la fe popular, al dol per la Mare morta i al content de la coronació.
Món i Misteri de la Festa d’Elx / INFORMACIÓN
En la mateixa línia d’exaltació valencianista envers la Festa escrigueren textos memorables els altres dos «pares» del valencianisme renaixent (alguns foren publicats -en castellà, això sí- a la revista «Festa d’Elig» durant el mandat de Quiles Fuentes: ja sabem que molts industrials elxans d’aleshores veien la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans com una bona inversió econòmica: moviment dinerari i compra-venda de productes): Manuel Sanchis Guarner (1911-1981) estudià els misteris valencians d’origen medieval; Joan Fuster inclogué la Festa -considerada com la gran festa de la ciutat, amb arrels populars i cultes a la vegada- en la seua vasta obra assagística crítica, genial, originalíssima, una barreja d’història, geografia, sociologia i literatura.
A Elx, la nova visió valencianista del drama sacro-líric s’inicià amb el meu conte «Àngels d’algeps al Corredor de l’Orgue», escrit el 1977, premiat a València i publicat a l’Editorial Prometeo el 1978 i reeditat el 1986 per la Generalitat Valenciana amb il·lustracions d’Eduardo Lastres; continuà amb el meu llibre de sonets «La Festa», escrit el 1980, premiat a Mallorca el 1981 i editat per Moll el 1982, una obreta curiosa ja què serví perquè els col·legis religiosos d’Elx, temorencs de la implantació de l’ensenyament del valencià, tinguessen una referència d’arrel religiosa en la nostra llengua.
Però l’obra que alçà amor i sorpresa fou «Llibre de la Festa d’Elx» (1984), una iniciativa de Manolo Pastor Torres (1934-2025), el Séneca, quan, a més de fer de llibreter, inicià l’aventura d’editar llibres sobre Elx (el seu localet enfront de l’Hotel Cartagena, en el carrer del General Goded -ara de Gabriel Miró-, obert el 1968, fou la primera llibreria de debò que hi hagué a Elx, específicament dedicada a vendre llibres: les impremtes Agulló, Vda. de Montserrate, la Pluma de Oro i Segarra, eren això, impremtes, papereries com a molt, que tenien alguns llibres per a vendre, tots en castellà). Quasi tots eren reedicions de publicacions antigues, però aquesta obra vistosa, luxosíssima, era de nou encuny: a mi m’encarregà el text i a Andreu Castillejos, les fotografies. Ens donà llibertat i el resultat fou una mirada fotogràfica i literària sobre la Festa nova, fresca, excepcional, valencianista (Joan Castaño en feu la versió castellana) que tingué un gran èxit de crítica però no, dissortadament, de vendes, així que, poc després, el Séneca deixà de fer d’editor i els seus hereus optaren pel negoci més rendible dels «best-sellers».
Llibre de la Festa d’Elx / INFORMACIÓN
Aquell llibre partia de l’obra de Fuster i d’Estellés i la continuava: s’hi abandonaven «llemosins» foscos, arcaics, inconsistents i se’n parlava del Misteri com d’una obra que formava part de la cultura catalana: «En vam fer un símbol viu, una bandera de fe, un recull de paraules, un carro que escampava pels carrers del poble grapats de flors de trencaolla i de baladre. Ja ho va notar Joan Fuster: per als qui vam nàixer a Elx, la Festa tenia sobretot una seducció emotiva lligada a instints obscurs i poderosos de la nostra vida comunitària. Les festes, per a perdurar a través del temps, bevien de les essències més fèrtils de la comunitat; de les coses més primàries i més radicalment humanes; del petit món de les relacions personals, del contacte directe, de l’esperit de veïnat. El nostre era l’antic culte assumpcionista a les terres de la Corona d’Aragó, l’única resta a Europa, l’única supervivència ininterrompuda del teatre d’origen medieval als Països Catalans, arrelada i brillant, magnificada pels esplendors més diversos. Era la nostra continuïtat, la resistència del nostre verb, la perduració dels nostres límits. Hi persistia el nostre poble; el camp i les places; els nostres avantpassats. Era la religió i la màgia, el part i la collita, els fruits de l’estiu. El resultat del pas de molts segles i de molts homes. Era les paraules dels arxius i dels diccionaris, dels llibres vells i de la història antiga. Era l’idioma viu, la llengua coneguda arreu el món com a llengua catalana: el bell valencià dels nostres pares. L’idioma que de Salses a Guardamar era un, encara que moltes en foren les parles».
Aquella proposta continuà, mercè a l’hàbil i sapient Alfons Llorenç i el munífic conseller de Cultura Ciprià Ciscar, amb la magna exposició que muntàrem (jo en vaig ser co-guionista) primer, a la Llonja de la Seda de València (1986) i, després, al Saló del Tinell del Palau Reial de Barcelona (1987). Allò fou sonat. La gent d’Elx, de València i de Barcelona restà bocabadada al davant de tant de luxe editorial, visual i conceptual, i de tanta profunditat històrica, antropològica, sociològica i no sé quantes coses més ideades per l’Alfons. I tot, en valencià. Dibuixaren els cartells Antoni Tàpies (1923-2012) i Andreu Alfaro (1929-2012), dos pintors fora de sèrie.
La festa d’Elx / INFORMACIÓN
Per a arrodonir la visió de la Festa com a celebració portadora d’arrels culturals populars valencianes profundíssimes, per aquells mateixos anys, dos investigadors del teatre antic, Luis Quirante Santacruz (1959-2000) i Francesc Massip i Bonet (1958), d’una nova lleva d’estudiosos universitaris (la mateixa dels fundadors de «La Rella»), escrigueren les seues tesis doctorals (gruixudes, documentadíssimes, imprescindibles, fins a cert punt contraposades) sobre la Festa d’Elx (el primer, en castellà, el segon, en català) situant-la en la cultura catalana i europea de la Baixa Edat Mitjana i el primer Renaixement.
Floria, així, per uns anys, com una flor rara, bellíssima, una Festa d’Elx que, jove després de cinc segles, anava de l’alegria del carrer a la litúrgia catòlica, de la visió religiosa postconciliar a la permanència de rituals precristians. Per uns anys només. Al segle XXI, l’empremta turística en feu un espectacle grandiós però desarrelat i la visió beata i pobletana la està retornant als anys dogmàtics del primer franquisme, quan els bisbes envoltaven el dictador que entrava sota pali a les esglésies.
(Continuarà).
Suscríbete para seguir leyendo
. En el reviscolament del País Valencià produït durant la fi del franquisme i la primera transició, les ciutats valencianes d’una certa significació històrica,){kind=link}