Mai probablement havíem consumit tanta cultura com ara. Les darreres dades de l’Encuesta de Hábitos y Prácticas Culturales del Ministeri de Cultura així ho indiquen: més concerts, més museus, més festivals, més espectacles i més accés digital a la cultura que en les darreres dècades.
I, tanmateix, aquestes dades també poden fer pensar sobre quin tipus de relació mantenim avui amb determinades pràctiques que havien estat lligades a la vida col·lectiva dels pobles.
Fa temps que contemplam pràctiques culturals fora dels espais i moments que les havien fet necessàries. Observam festes populars cada vegada més pensades també per ser observades des de fora. Visitam exposicions etnogràfiques plenes d’objectes que un dia varen formar part d’una vida quotidiana concreta i que avui observam gairebé com peces immòbils dins una vitrina.
Potser el problema no és que aquestes expressions hagin arribat als teatres, als auditoris o a les institucions. Probablement, això també ha permès conservar-les, estudiar-les i donar-los continuïtat. El problema apareix quan acabam mirant aquestes pràctiques sobretot des de fora.
Això es veu també en moltes retransmissions televisives de grans festes populars. Celebracions com Sant Joan, la Patrona o el Firó arriben avui a molta més gent que abans, i això també té un valor evident de difusió i conservació. Però aquesta exposició constant també transforma la manera de viure la festa. De vegades el públic coneix millor la retransmissió que la celebració mateixa.
Durant molts anys, bona part d’aquestes pràctiques es transmetien des de la convivència. Les festes i celebracions podien ser puntuals dins el calendari, però no funcionaven com activitats desconnectades del dia a dia. Formaven part d’una manera compartida de viure i entendre la comunitat.
Moltes vegades la relació amb la cultura es limita a assistir, observar o enregistrar. I això no sempre és el mateix que sentir-se part d’allò que està passant.
Potser per això hi ha pobles amb menys programació cultural però amb una vida cultural molt més viva. Perquè hi ha activitats que simplement s’assisteixen, i d’altres que acaben arrelant dins la vida quotidiana dels pobles.
La cultura continua canviant, com sempre ha fet. En una societat que cada vegada consumeix més cultura, tal vegada el repte no és evitar aquest canvi, sinó pensar-lo críticament i decidir si volem que aquestes pràctiques continuïn essent espais de participació i vida col·lectiva, o acabin adaptant-se a una mirada externa marcada pel consum, l’exhibició i determinades dinàmiques turístiques.
Suscríbete para seguir leyendo
