Ara que s’acaba de reestrenar KILL BILL en una concepció íntegra de la pel·lícula que volia Tarantino, és fàcil que ens assalte el record de la primera vegada que la vam veure en pantalla gran fa 25 anys; en el meu cas, concretament als cines Aana, del carrer Alfons XII, en una sala xicoteta en un cinema que disposava de dos més (una per planta) per a uns 250 espectadors cadascuna. Ara també s’ha vist en un multicine, en una sala amb una capacitat més reduïda del que estàvem acostumats el 2001, quan a Elx encara podíem anar als cines Alcázar i Altamira, els dos gestionats per Vicente Espadas Palomares, que va decidir replicar el 1995 el model que li funcionava a Alacant des del 22 de desembre de 1993 amb els cines Ana. En aquell mateix any, a l’agost de 1993, els Martínez Sánchez ─que havien portat el cinema en el Gran Teatre des dels seus inicis com Kursaal fins a la seua venda a l’Ajuntament d’Elx─ havien obert el cine Odeón, amb dos xicotetes sales, al carrer Juan Ramón Jiménez. El seu èxit animaria a Espadas, que va reobrir també el Capitolio el 9 de març de 1995.
Espadas va triar un edifici històric en el mateix eix viari en què es trobaven els cines Alcázar i Odeón, en un carrer que un dia va ser somiat com a Gran Via, una obertura urbana que en la postguerra es va quedar abans de la plaça del Raval i que pretenia arribar fins a la carretera de Dolores. L’edifici, que havia acollit en el seu interior una fàbrica de sabatilles de soles de goma pertanyent a la família Bordonado fins el 1992, havia format abans part de «la fàbrica de la llum» -segons informació facilitada per Francisco Bordonado Samper-, La Popular Eléctrica que donava abast des de la tardor del 1911. Antonio Brotons Oliver, un dels propietaris d’aquell edifici (i també del Kursaal), va sol·licitar permís el 1927 per a instal·lar dos motors que probablement servirien als fabricants de sabates als qual llogaria l’immoble fins a la seua compra. En el seu origen burgés troben sentit les paraules que l’arquitecte Gaspar Jaén li dedica a la façana de l’edifici en el tercer volum de la seua guia d’arquitectura i de l’urbanisme de la ciutat d’Elx, «una de les façanes més interessants i cultes de l’arquitectura del primer quart del segle XX a Elx (…) tant per la simetria (estranyament trencada a la planta baixa) com per la disposició dels buits. Els detalls ornamentals són decisoris per a la definició» d’una façana característica dels establiments industrials d’aquella època.
Remarcava Jaén que el volum de la casa, molt visible des de l’altre costat de la rambla, és un component significatiu, encara que no gens benèfic, del paisatge urbà. Per això, es va posar allí indicatius del nou negoci, que encara perviuen. En la rehabilitació de l’edifici havien de respectar-se els dos cossos que longitudinalment es diferenciaven, un davanter i un altre posterior, cadascun amb coberta de dos aiguavessos de teula plana. Era un dels reptes de l’arquitecte Miguel Ángel Villar, que havia projectat els cines Ana d’Alacant, i també es va fer càrrec d’aquest multicine més complex perquè si en el d’Alacant totes les sales estan en la mateixa planta, a nivell de carrer, en el projecte d’Elx, des del carrer s’entrava a la sala 2 i des del vestíbul anterior es podia accedir a la sala 1 en el soterrani i a la sala 3 en la planta alta. L’edifici original també tenia soterrani i planta baixa amb pis en la seua façana al carrer Alfons XII. La façana era totalment plana, i només tenia un balcó en el centre, la barana del qual és de ferro i forma dibuixos Sezession. Un gran arc rebaixat cobreix tota la part superior de la façana, que es corona amb motllures. I així la contemplem encara hui -bé, amb menys lluminositat pels colors de la discoteca posterior-, després de més de 30 anys de la seua intervenció arquitectònica per haver sigut inclosa el 1982 en el catàleg d’edificis protegibles.
L’única diferenciació exterior va ser la reculada de la façana en planta baixa, per a disposar la porta d’entrada, taquilla, i cartellera superior, deixant els buits simètrics entre pilastres com a part de l’estructura porticada a nivell de vorera característica dels edificis contigus del carrer, que la doten de particularitat urbana. D’aquesta manera, amb una vorera ampla abans de l’entrada, es facilitava l’organització de la cua i l’accés a les sales, d’una manera més senzilla que en el cas del mateix cine a Alacant. Suposem que seria un requisit urbanístic del servici municipal d’arquitectura que facilitava el negoci d’un empresari com Espadas, vinculat a l’exhibició per herència familiar. La seua experiència el va fer desitjar inaugurar-lo un Divendres Sant, el 14 d’abril de 1995, la qual cosa va obligar a executar unes obres ràpides, des d’agost de l’any anterior. Liderava la cartellera amb el nom de la seua filla, com a Alacant, fins que es van inaugurar els cines Ábaco, i van antecedir al cine d’Espadas. L’empresari va contraatacar col·locant una doble A també als cines d’Elx i així blindar la seua posició en la llista alfabètica de sales.
El Cine Aana, del carrer Alfons XII. / «Guia de l’arquitectura i l’urbanisme de la ciutat d’Elx», Vol. 3, Gaspar Jaén / INFORMACIÓN
No va ser necessari. No es van obrir més cines en el centre d’Elx, només els ABC en el Centre Comercial L’Aljub l’agost de 2003. Cansat de lluitar per la taquilla, Espadas va concloure la seua gestió entre abril i maig de 2003 en l’Alcázar i el Capitolio, forçant la seua clausura definitiva com a cines. I el 23 d’abril de 2004 va decidir tancar els cines Altamira i Aana, que no van poder complir ni una dècada de funcionament a la ciutat. Va tenir una breu resurrecció adaptant una de les sales com a discoteca o club, i reobrint el 2012 dos sales per a portar a la ciutat pel·lícules que despuntaven en els festivals independents i que no arribaven a Elx. Espadas només ho va arrendar, no estava darrere de la gestió. No obstant això, no van atraure a un gran nombre d’espectadors, que preferien veure eixe tipus de pel·lícules en l’Odeón, convertit en cine municipal, o en el Cineclub Luis Buñuel. No va tardar, doncs, a tornar a apagar-se el projector als cines il·licitans de l’empresari alacantí, deixant l’edifici de nou sense ús.
El públic jove en què confiava Espadas havia eixit definitivament de les sales. Ell mateix va prendre una dràstica decisió per la crisi a causa de la pirateria a principis del segle XXI. Encara que en este mateix diari, el primer dia de projecció dels cines Aana a Elx (amb Forrest Gump, com a banderer, després de passar pel cine Altamira) deia que s’havia de donar gràcies als joves que cada vegada anaven més als cines, «fent d’això una diversió tant cultural com social». Malauradament cada vegada som menys els pertanyents a aquella joventut cinèfila que continuem anant a una sala de cinema. Ara han pres feliçment el relleu els pares i mares que van sacrificar el seu oci per l’educació de les seues filles i fills. En els resistents recau la transmissió d’aquesta manera de veure pel·lícules.
L’arrelament del cinema en una determinada ciutat, després del descobriment de l’invent, està estretament vinculat a la indústria. Les treballadores i treballadores del calçat fa 130 anys estaven més acostumats als avanços tecnològics que les societats burgeses o mercantils. Per això, és tan curiós el canvi d’ús d’aquell edifici al carrer Alfons XII que va servir per a la indústria pròpia de la ciutat i que passava a ser un cine amb una façana que cridava l’atenció, com els cines de l’època daurada, com el proper Alcázar. Tres dècades després de la seua recuperació cal preguntar-se quin serà el destí d’aquest edifici singular a Elx, dedicat, primer, a la producció de llum i, després, a la representació de les ombres, i on encara es conserva (amb deficiències pel pas del temps) l’empremta d’un edifici industrial, característic de la nostra ciutat.
Suscríbete para seguir leyendo
