Quaranta anys després de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears, el balanç demana serenor, però també honestedat. Aquell 29 d’abril de 1986 no només es va aprovar una norma: es va assumir una responsabilitat històrica. En un Parlament plural, forces de tradicions i ideologies molt diverses varen saber entendre que la llengua pròpia era un bé comú, un espai compartit que anava molt més enllà de les sigles. Aquell consens unànime —avui difícil d’imaginar— continua essent una de les grans lliçons del nostre autogovern.
La Llei va néixer amb una ambició clara: reparar segles de persecució i minorització, garantir drets lingüístics i crear les condicions per a la recuperació de l’ús social del català, perquè una llengua ha de ser la d’ús normal en el territori on és propi. Veníem d’una història marcada per la imposició i el silenci —des dels Decrets de Nova Planta fins a la dictadura—, i la societat civil va alçar la veu amb una força extraordinària. Aquell clam va trobar resposta institucional.
Quatre dècades després, és just reconèixer els avanços que va suposar aquella fita. El català s’ha fet present a l’escola, a l’administració, als topònims o a alguns mitjans; ha recuperat prestigi i ha esdevingut una eina de cohesió. Però també és imprescindible admetre que la normalitat no és plena: en àmbits com l’administració de l’Estat, la justícia, el món laboral o el comerç la llengua continua essent feble; les dades d’ús social —especialment entre els joves— apunten a una realitat fràgil; i vulnerar el dret d’emprar català i discriminar qualcú per aquesta raó no té cap conseqüència.
La Llei, pensada per a una altra època, ha quedat desbordada. Cal recordar que el 1986 a les Illes Balears vivíem 690.000 persones, podíem sintonitzar 3 canals de televisió i els mòbils, internet o la intel·ligència artificial sonaven a ciència ficció. Avui, als reptes del passat n’hem sumat de nous com la globalització, la digitalització o el creixement poblacional. Actualitzar la Llei és, per tant, una necessitat de país, no un caprici ideològic, com interpel·lar també altres administracions: la plena normalització no es pot fer amb un Estat en contra i una Unió Europea sorda a part dels seus ciutadans.
Però allò que més inquieta en aquest aniversari no és només el que falta per fer, sinó el risc de desfer el camí recorregut.
El contrast amb l’esperit de 1986 és evident. Allà hi havia acord; avui massa sovint hi ha confrontació. El pacte entre PP i Vox ha obert la porta a discursos que qüestionen el valor de la llengua pròpia, que banalitzen els drets lingüístics i que, en alguns casos, promouen retrocessos concrets en l’ús institucional i educatiu del català. No és una discrepància menor: és un canvi de paradigma, ja assajat en l’època de José Ramón Bauzá, que posa en risc allò que es va construir amb tant d’esforç col·lectiu.
Potser per això, quaranta anys després, convé tornar al debat d’aprovació de la Llei: «tenir una bona llei era necessari, però és únicament una eina» . Sense voluntat política, sense consens social i sense una mirada ambiciosa, cap norma no pot garantir el futur d’una llengua.
Avui, més que mai, cal recuperar aquell esperit d’alçada de mires. No per nostàlgia, sinó per responsabilitat. Perquè darrere cada retrocés hi ha una pèrdua col·lectiva. I perquè, en el fons, defensar la llengua és defensar la possibilitat de continuar essent, amb veu pròpia, allò que som.
