De vegades un viatge comença amb una simple intuïció. Sense un motiu clar, sense un pla tancat, només amb la sensació que hi ha llocs que, d’alguna manera, t’estan esperant. Això és el que li va passar a Carlota Sobrino, dietista nutricionista mallorquina que va decidir fer les maletes i volar fins a Bali. Des d’allà, entre mercats locals, postes de sol i jornades de feina, ha anat construint una rutina que combina la vida professional amb una experiència personal profunda.
Carlota explica que el seu camí cap a Bali no va respondre a un pla calculat. Després d’acabar la carrera, va decidir fer un viatge en solitari a Sri Lanka que va acabar marcant un abans i un després: «Quan vaig acabar la carrera vaig decidir viatjar sola a Sri Lanka per vacances, un autoregal, i va ser un lloc que em va canviar completament la vida». Aquell viatge li va despertar una connexió especial amb el continent asiàtic: «Vaig sentir una connexió molt especial amb Àsia i em vaig prometre que qualque dia hi tornaria».
Poc després, aquella promesa es va convertir en realitat: «No sabia gaire bé per què, però vaig sentir una necessitat enorme d’agafar un bitllet només d’anada a l’altra punta del món». Bali va aparèixer com una opció gairebé natural: «Com a mallorquina, em sent molt cridada a visitar llocs on, si necessit un respir, puc veure la mar».
Abans de partir, Carlota va reorganitzar completament la seva manera de fer feina: «Abans de venir aquí vaig fer molta feina per poder tirar endavant el meu projecte com a creadora de contingut i també com a nutricionista; ho vaig digitalitzar tot i avui faig feina un 80 % en línia». Aquesta flexibilitat li permet adaptar la jornada al fus horari i al ritme de l’illa: «Els meus dies comencen bastant prest». Manté petites rutines que ja tenia a Mallorca: «Prendre el meu cafè, llegir, escriure i organitzar el matí». Les hores centrals del dia es divideixen entre esport, passejades per la platja i creació de contingut, mentre que la feina com a nutricionista arriba més tard. «Cap a les 15 h comença el meu dia com a nutricionista, amb consultes en línia, elaboració de plans nutricionals i reunions amb marques», conta la jove.
Durant aquests mesos ha descobert que cada zona de Bali té una personalitat pròpia: «A Ubud la vida és molt més calmada i contemplativa». Allà l’alimentació és majoritàriament vegetariana o vegana i el ioga forma part del dia a dia de molta gent. En canvi, l’ambient a Canggu és diferent: «És un lloc en ple auge per a la gent que decideix tenir un estil de vida saludable i cuidar-se».
Una de les coses que més l’ha sorprès és la manera com la gent s’organitza amb el menjar: «Aquí la gent no cuina». De fet, menjar fora és més habitual i econòmic que fer-ho a casa: «Per uns 6 o 7 euros pots tenir un menjar complet amb productes orgànics». Tot i així, a casa sempre manté alguns bàsics: «Ous, alvocat, pa de massa mare, fruita i parmesà». La resta de menjars els combina a restaurants locals, on és fàcil adaptar els plats a una alimentació saludable.
La cultura local també ha deixat empremta en el seu dia a dia. Un dels primers rituals que va descobrir va ser el Canang sari, una ofrena diària que es fa a moltes cases. «És una ofrena de flors, encens i arròs que col·loquen a les portes amb gratitud per mantenir l’equilibri espiritual», explica.
Tot i la fascinació pel lloc, adaptar-se a l’illa també ha implicat aprendre a gestionar nous ritmes: «Aquí hi ha molta gent i moltes cultures, i cada persona té el seu propi ritme. Aquesta experiència m’ha fet entendre que el que a mi em funciona no té per què ser el que funcioni a una altra persona».
La relació amb la gent local ha estat un dels aspectes que més l’ha marcat: «La gent té una mirada molt pura i sincera».
Malgrat tot, la distància amb Mallorca es fa sentir en alguns moments: «Enyor els meus papis, la meva ca Lili, les llargues converses amb la meva amiga Marta, les aferrades de la meva millor amiga Ceci i el pollastre amb salsa de la meva padrina Lola». Però aquesta nostàlgia també li ha fet redescobrir la seva identitat: «A pesar d’estar a milers de quilòmetres de casa, em sent més mallorquina que mai».
