Després d’anys de debat, informes, mesures i declaracions, hi ha una conclusió incòmoda però inevitable: el problema de l’habitatge a Mallorca no és una crisi conjuntural. Quan una situació es repeteix any rere any, quan se’n coneixen les causes i quan existeixen alternatives contrastades, ja no es pot parlar d’accident. El que hi ha és una renúncia a intervenir allà on realment es decideix el problema.
Aquesta renúncia té conseqüències molt concretes. En una economia que genera riquesa, s’ha normalitzat que treballadors essencials —cambrers, infermeres, mestres, policies, personal del sector turístic— no tenguin on viure. Que dormir en una furgoneta, en un cotxe o en una tenda sigui vist com una disfunció menor del sistema, com un cost assumit del model. El més greu no és només la situació, sinó la seva normalització.
Durant anys s’ha parlat d’emergència habitacional, d’ajuts, de programes socials i de mesures correctores. Tot això ha servit per alleugerir situacions límit, però no per canviar la dinàmica de fons. Perquè el nucli del problema —el sòl— ha quedat deliberadament fora del centre de la decisió política. I això no és casual.
Aquí la responsabilitat no recau en un sol partit ni en una sola legislatura. La dreta ha confiat tradicionalment en el mercat i en la protecció del dret de propietat, com si un territori limitat i extraordinàriament atractiu pogués autoregular-se sense expulsar ningú.
Però l’esquerra, tot i el seu discurs social, tampoc no ha fet el pas decisiu de governar la renda del sòl, que és l’arrel del conflicte. Parlar de dret a l’habitatge sense intervenir sobre el sòl és quedar-se a mig camí.
El resultat és un consens silenciós que travessa colors polítics, institucions i legislatures: no decidir per a qui és el sòl, perquè decidir implica conflicte, costos i renúncies. És més còmode regular formes que governar interessos. Més segur parlar d’alçades i densitats que d’usos socials i rendes. Però aquesta comoditat té un preu social elevadíssim.
Mallorca no pateix una manca de planificació. Al contrari, és un dels territoris més planificats i protegits. El problema és que el planejament ha evitat governar el conflicte central: en un territori insular, no poden conviure sota les mateixes regles l’habitatge com a dret i l’habitatge com a actiu d’inversió global. Quan no es diferencien usos ni prioritats, el sòl va allà on hi ha més capacitat de pagament. Sempre.
El cost que paguen els ciutadans de Mallorca no és només l’encariment de l’habitatge, sinó sostenir un entramat polític i administratiu —parlament, govern, consell i ajuntaments— incapaç d’afrontar un problema conegut des de fa anys. No per manca de diagnòstic, sinó per renúncia a assumir el cost polític de decidir. I aquesta renúncia la paguen cada dia els qui viuen del seu treball en una illa que genera riquesa per a uns altres.
Dir que «el mercat decideix» és, en realitat, una manera elegant de dir que les institucions han renunciat a decidir. I quan les institucions renuncien, el resultat no és neutral: beneficia els actors més forts i expulsa els més febles.
No falten alternatives ni coneixement. El que falta és assumir el cost polític de governar el sòl com el bé col·lectiu que és. Aquesta és la renúncia que ningú vol assumir. I mentre no s’afronti obertament, qualsevol debat sobre habitatge continuarà sent només això: paraules que no eviten que, cada nit, hi hagi gent dormint dins una furgoneta a Mallorca mentre el problema continua sent ajornat.
