I no, no em referisc a la dana del 2024 o la d’Ontinyent del 2019, aquest diluvi no va d’aigua. Va, senzillament, de merda.
La merda incendiària que la dreta i l’extrema dreta expandeixen cada vegada que obrin la boca. Quina llàstima de democràcia empobrida a base d’exabruptes i de mentides. Quin mal estan fent al futur del poble valencià que ja ha perdut la seua identitat i està a la perifèria de Madrid, sense que ningú, reivindique les institucions valencianes.
Cada vegada que Feijóo obre la boca segurament algun pardal o algun bitxo morirà per la quantitat de verí que solta a les seues mentides. És clar que quan l’obre Miguel Tellado, el mal serà pitjor i esperem que no haja de morir ningú, però com diria mon pare, Collons, com se’n passen! Disculpen l’expressió malsonant, però és que ens porten al límit en qualsevol tema. Tot sembla per a ells censurable, tot està malament, però no aporten ni una sola idea no ja de progrés, si tan sols idea, sense progrés. Ni això. Però això sí, donar la llanda la saben donar com ningú.
Tant és que siga el tema de la crisi migratòria, el tema de l’habitatge (recordem competència autonòmica), el tema dels desnonaments, els preus dels carburants, etc. els és igual, són, la cúpula del PP i els barons i baronesses territorials com titelles de fusta a les quals pots moure ficant la mà per darrere i que diguen el que el líder suprem ha dit que s’ha de dir. Sense qüestionar res, i per descomptat, de tots, absolutament tots els mals, té la culpa el govern de Sánchez, fins i tot d’aquelles competències que són autonòmiques.
I, com era d’esperar, Pérez Llorca dins la seua feblesa, s’ha d’estar encara més callat que la resta perquè en qualsevol moment li pot caure un «rapapolvo» en forma de no designació com a candidat a la presidència de la Generalitat. Això sí, a la dona se la deixa «dedocràticament» col·locada temporalment a la Diputació de València amb connivència amb Mompó, un altre que tal balla. Aquest el deixarem per a un altre dia.
Entre tota aquesta «tropa» i l’extrema dreta (a qui em negue a donar-li ni una lletra de protagonisme com a forma de resistència) i el «i tu més» ens estan portant al límit de la paciència i de la tolerància entenent la tolerància com a un «No vos vull escoltar més. Aneu-vos-en totes i tots a fer punyetes perquè sou uns pesats sense idees ni propostes que fer-nos a la ciutadania». Però a totes i tots. I mira que, perquè una romàntica social com jo estiga fins al monyo, ja han de ser llandosos.
Em fica molt nerviosa José Muñoz. Molt nerviosa. Sembla un mal mestre d’escola que es passa la vida bonegant a l’alumnat (xiquetes i xiquets) perquè encara no saben fer ben fetes les coses, perquè, lògicament, estan aprenent. Aprenent, fins i tot a viure. Però el mestre no té paciència ni per ensenyar ni perquè les criaturetes no entenguen (lògicament) alguna cosa. Doncs això em sembla José Muñoz, un mal mestre. I a mestres en conec un bon grapat, per tant, sé del que parle. Remugar per tot i sempre com fa José Muñoz, no és, en absolut, constructiu. I segur que ho sap i ho fa servir per estratègia partidista, però crec que s’equivoca. Però no seré jo qui, més enllà d’aquestes lletres, li ho diga.
Baldoví, com a mestre i home, es passa la vida explicant-nos coses que ja sabem. És una actitud pròpia del personal docent fins que te’l quedes mirant de front i li recordes que eres una persona adulta i que si necessites alguna lliçó o explicacions d’alguna cosa, la saps demanar, no cal que te l’embotisquen a la força. I no els fa massa gràcia. En el fons, alguns docents, d’edats primerenques, crec que tenen alguna dificultat per relacionar-se amb persones adultes i responsables. Però açò és una percepció molt personal meua després d’haver treballat amb molts d’ells com a companya i com a formadora. És un poc la sinopsi d’aquell llibre de Rebecca Solnit anomenat «Los hombres me explican cosas». Doncs igual: home i mestre, en fi…
I ja, finalment la gent de Sumar, Podem, etc… que ni estan ni se les espera perquè el seu purisme els impedeix fer un pas endavant per aportar propostes progressistes.
A menys d’un any electoral, el panorama és de tot menys il·lusionant, però, tot i això, aquesta senyora que encara somia en què la democràcia no és solament el fet d’anar a votar i que una democràcia directa o participativa seria de millor qualitat que la que gaudim (afortunadament) ara, anirà a dipositar els seus vots. I ho farà per respecte a totes les persones que van construir amb il·lusió la democràcia.
Però sobretot ho farà per totes les que van perdre la vida perquè ara puga’m votar. Per a elles i ells tot el meu respecte i admiració.
Per a totes les pesades i pesats de hui un bon «rapapolvo» a veure si reaccionen i deixen de tractar-nos com si fórem pilotes de tenis. Ben cordialment!
Suscríbete para seguir leyendo
