El dimecres 10 de juny del 1987 se celebraren a l’Estat espanyol les terceres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura de Franco (també les autonòmiques i les europees). Els partits polítics amb component valencianista, al davant dels pobres resultats obtinguts del 1977 ençà, i, per tant, amb la carència de càrrecs públics, s’havien anat integrant en el PSOE o en el PCE, malgrat les reticències que socialistes i comunistes espanyols havien tingut històricament envers les llengües i el fet nacional perifèrics (molts d’ells, d’aleshores i d’ara, malgrat ser valencianoparlants, no han escrit mai en valencià: ni saben fer-ho, ni volen aprendre’n). Quan, també a la vista dels pobres resultats obtinguts, el 1986 els comunistes havien fundat Izquierda Unida (i Esquerra Unida), s’incrementà la coalició de forces progressistes i valencianistes a l’esquerra del PSPV-PSOE.
En la preparació de les candidatures al municipi d’Elx hi hagueren dos fets significatius en el si de l’esquerra local. Per una banda, el secretari general local dels socialistes, Diego Macià, desbancà Ramon Pastor com alcaldable «manu militari» (caigué malalt del disgust, el pobre Ramonet), però Joan Lerma i Antonio García Miralles (1942) decidiren, també «manu militari», que el cap de llista havia de ser Manuel Rodríguez, deixant Diego Macià en segon lloc, una cosa que implicà innumerables problemes els anys següents en el si del govern municipal.
Cartell d’Unitat del Poble Valencià. / Col·lecció particular
Per altra banda, a Elx -contràriament a la resta del País Valencià- no hi hagué coalició d’Unitat del Poble Valencià, la força política valencianista majoritària aleshores, i Esquerra Unida (unió, coalició o integració que, sota diferents marques electorals, s’anà produint fins ara mateix). Unitat del Poble Valencià era un partit que s’havia format amb diferents sectors d’esquerra i de centre decebuts per la política valencianista que duien endavant els partits majoritaris i que s’havien desfet de polítics valuosos com ara Josep Lluís Barceló i Josep Lluís Albiñana (el 1989 feren dimitir també a l’alcalde de València, Ricard Pérez Casado [1945-2025] i trontollar al mateix Ciprià Ciscar). Unitat del Poble Valencià anà amb Esquerra Unida arreu el País Valencià excepte a Elx. I aquella fou l’única vegada que entre nosaltres hi hagué un intent d’organitzar el valencianisme polític, allò que Toni Bru proclamava des dels anys de 1960.
En una entrevista a la revista «El Temps» (15/20-06-1987), el cap de llista, Vicent Sansano i Belso (1954), declarava que el «col·lectiu» d’Elx optava per no pactar i que, en perdre la «conferència» i, al davant de les baixes de militants, malgrat acceptar les resolucions del partit, havien decidit presentar una llista amb la marca Unitat del Poble Valencià. Allò tingué conseqüències: nul·la presència als mitjans estatals, ofegament econòmic, defenestracions. Tanmateix, els «rebels elxans» tingueren la sort que el 1986 els tocà la loteria de Nadal i pogueren fer una campanya com cal: adhesius, fullets i proclames (amb el peculiar missatge electoral de circumstàncies, «Per fer més i millor»). Vet aquí el luxós cartell amb Vicent Sansano i Belso (1954), Isabel Gadea i Beltran (1953), Vicent Soler i Selva (1954), Antoni Brotons i Pascual (1940-2023) i Rosa Candela i Canals (1955) -titulats universitaris, professors de Biologia, Valencià, Física…- posant mudats, somrients, amb l’Hort de Baix com a fons. Tot el valencianisme polític elxà anava en aquella llista. Al programa electoral es proposaven «col·laborar des de l’Ajuntament a dinamitzar una societat civil il·licitana valencianitzada i integradora de tots els sectors socials». Nobles propòsits que no pogueren anar endavant: els 1.036 vots (1,28%), com els dels altres quatre partits «petits», foren testimonials. La maquinària electoral tornà a arrasar (ara, però, amb un augment significatiu de la dreta fraguista): 14 regidors, el PSOE (36.877 vots); 6, el CDS (15.189 vots); 5, AP (15.145 vots) i 2, IU (6.282 vots). El nacionalisme polític a Elx (i també al País Valencià) desaparegué del mapa institucional. Fins avui mateix, quan els residus en són incapaços de parlar en valencià públicament d’una manera continua i sistemàtica. A Elx, però, encara cuejà aquell valencianisme polític uns anys amb la interessant publicació «La Glorieta. Revista mensual d’informació general», escrita íntegrament en valencià amb notícies locals.
«La Glorieta. Revista mensual d’informació general». / INFORMACIÓN
Mentrestant, però, havia aparegut un actor fonamental del valencianisme cultural. El 1978, amb l’impuls infatigable d’Eliseu Climent i Corberà (1940) i de tot el valencianisme cultural i polític (que ja portaven actuant molts anys), es creà a València, a partir d’aquell heroic i memorable Secretariat d’Ensenyament de l’Idioma (1971) del carrer de Moratín, Acció Cultural del País Valencià, una entitat, segons les bases programàtiques, «dedicada a l’estudi, la defensa i la promoció del patrimoni cultural, artístic i natural del País Valencià», però amb una incidència especial (quasi única) en l’idioma. El magnífic logotip fou dissenyat per Andreu Alfaro el 1983 i el 2006, l’entitat aconseguí establir la pròpia seu a València en un edifici que havia estat el primer gran magatzem de la ciutat, «El Siglo Valenciano» (1879). A Elx, com a moltes altres ciutats valencianes, es llogà un local i se n’establí una mena de delegació, el Casal Jaume I, que des de l’any 1998 ocupa una antiga fàbrica de calcer, en la planta baixa d’un edifici racionalista de Pérez Aracil, en la Porta d’Oriola. Eliseu Climent (com Estellés, Fuster i Sanchis) tingué sempre en el seu mapa mental del País Valencià i del valencianisme cultural una debilitat especial per Elx. Així, a més d’organitzar-hi actes, ja a meitat dels anys de 1980, Acció Cultural havia tingut un piset en la Pujadeta de Sant Jeroni.
I encara, l’abril del 1987 l’Ajuntament d’Elx i Acció Cultural editaren un acurat fullet sobre Toni Bru, a cura de Juli Moreno i Joan Carles Martí, on, a més de fer-hi una ressenya biogràfica i una cronologia de la trajectòria pública, s’hi reproduïen diversos documents fotogràfics, alguns manuscrits de Bru i de Pascual Micó i alguns articles de Maraldés i Castillejos ja apareguts en «La Rella». Aquest opuscle formava part de l’homenatge organitzat per Acció Cultural amb motiu del sisè aniversari de la mort de Toni Bru: taules rodones, conferències, sopar de germanor, etc. Tots els valencianistes d’Elx hi participàrem i s’hi adheriren Joan Fuster i Eliseu Climent. Especial interès té l’article de Juli Moreno «Toni Bru, encara» (INFORMACIÓN, 24 i 26-04-1987) que seguia reivindicant un valencianisme polític que poc després desaparegué del panorama local i regional: «En homenatjar aquest home, no volem sols exaltar la seua figura i la seua obra que, a poc a poc, descobrim immensa […] sinó retre homenatge al seu llegat més profund: haver despertat en tants i tants de joves […] la il·lusió del que som i l’esperança de retrobar-nos ciutadans d’un país normal i d’una cultura normal, ciutadans d’un País Valencià lliure i sense opressions foranes, ja siguen imposades pel centralisme estatal burgès o per l’imperialisme ‘multinacional’». Paraules compromeses de qui poc després abandonà el valencianisme actiu, la vida pública i els seus amics. Tot un presagi.
(Continuarà).
Suscríbete para seguir leyendo
. Els partits polítics amb component valencianista, al davant dels pobres resultats obtinguts del 1977 ençà, i, per tant, amb la carència de càrrecs públics, s’havien anat integrant en el PSOE){kind=link}