La millor opció d’enriquir-se amb un risc moderat o nul és fer negocis amb l’Administració. Si l’operació és especulativa, és molt improbable que robar als ciutadans es consideri una acció delictiva. Encara més, serà socialment admirat i rebut amb honor a les més luxoses llotges dels camps de futbol i a les festes estiuenques de Möet Chandon, caviar de beluga i sobrassada de porc negre.
Els especuladors haurien de reclamar a Lleó XIV la canonització immediata –santo subito, com Joan Pau II– de Francisco de Sandoval y Rojas, també conegut com el Duc de Lerma. Convertit en l’home de confiança de Felip III, es dedicà a comprar terrenys i cases a Valladolid. El 1601, va convèncer el rei per traslladar la Cort a la ciutat per la qual discorre el riu Pisuerga. L’augment de la demanda va apujar els preus més que la bombolla immobiliària de principis del segle XXI. En canvi, els preus s’esfondraren a Madrid, cosa que el de Lerma aprofità per adquirir a baix preu palaus i solars. La prada on avui s’aixeca el Museu del Prado li costa dos reals. Cinc anys després la Cort tornà a la ciutat original, més que res perquè Díaz Ayuso pogués dir allò de «Madrid és España dentro de España». L’especulador tornà a fer caixa.
Mentre esperem a saber què passa amb els especuladors de mascaretes José Luis Ábalos, Koldo Aguirre i altres, com un tal Alberto González, a ca-nostra tenim casos recents de negocis privats amb doblers públics.
Si vostè és un exregidor del PP que té un antic hostal, amortitzat un grapat de vegades, sempre pot succeir que l’Ajuntament de Calvià li compri per un milió dos-cents mil euros. Com que és imprescindible esponjar, s’aplicarà un procediment sense publicitat, es redactaran els informes necessaris i tot serà legal mentre no es demostri el contrari.
Pitjor és el cas de l’Ajuntament de Palma. Té solars de la seva propietat i les posa en mans d’una empresa privada perquè hi construeixi pisos que, suposadament, passaran a ser de lloguer a un preu d’entre sis-cents i mil euros. Els interrogants es plantegen quan el beneficiari cobra mil vuit-cents euros per habitatges semblants a Madrid. Però el dubte creix quan algú es demana, si tenim sol públic, si tenim un Institut Balear d’Habitatge, per a què serveix aquesta institució? Una empresa privada sempre cercarà, i és legal, el guany econòmic. Un organisme públic, només el benefici social.
Veurem què passa en el futur amb aquestes operacions. Massa vegades, en el passat el patrimoni públic ha acabat convertit en un negoci privat. Per exemple, la venda per part d’Ana Botella, quan era batlessa de Madrid, de 1.860 pisos de protecció oficial al fons voltor Fidere, del grup Blackstone, pel mòdic preu de cent vint-i-vuit milions, és a dir, a menys de setanta mil euros cada habitatge.
Tornant al cas del Duc de Lerma, no cal tenir massa esperances en què es faci justícia amb assumptes relacionats amb el que, segons les enquestes, és el problema número u dels espanyols. La seva corrupció arribà a ser tan escandalosa que s’ordenà una investigació durant la qual s’executà alguna condemna a mort. Per evitar el mateix final, el noble especulador demanà al papa que el creàs cardenal. Així assolí una posició d’immunitat i impunitat. Gregori XV el protegí malgrat les protestes dels seus adversaris. Aquest país, que davant la manca de justícia escull l’humor, li dedicà aquests versos: «Para no morir ahorcado, / el mayor ladrón de España / se vistió de colorado». Ja ho digué el Bon Jesús: «És més difícil que un ric entri a la presó que un camell passi pel forat d’una agulla». O no era així?
