Molt bé que es pensi en un tren que arribi fins a Alcúdia, Llucmajor, Felanitx, Campos o onsevulla, però el que menja al meu veí, poc profit me fa a mi. I no és entenedor que els artanencs, llorencins, carrioners, serverins i gabellins, faci vint anys que suquen els alls perquè a la fi el tren torni arribar fins on arribava. Es va llevar fent un doi més gros que el cagar de panxa. Ja fa més de vint anys que hi ha estudis fets de la seva conveniència, la seva factibilitat i projectes endiumenjats; fins i tot mecanismes de finançament i rendibilitat a llarg termini (Vide Pla Sectorial de Mobilitat 2019-2026). Per afegitó encara aguanten les estacions a punt de pastora mia i el traçat (convertit en via verda per quatre moixos desvetllats estirin les cames), a punt per ser reutilitzats. Podem dir al PP que no és boig qui a casa torna, ho fou quan se’n va anar; passa d’hora que el tren d’Artà es torni a encarrilar i no té cap ni centener que per llevar-se les busques de davant i no mostrar la filassa del desbarat que es feu quan se llevà, haguem de mantenir el foc colgat i esperar d’asseguts el sant adveniment; els ciutadans de Llevant ja estam cansats de fer el cuc de l’orella malalt i que ens facin tan poc cas com a la coa del moix. Refoi! Venga, venga, prou d’excuses, romanços i escrúpols de monja, mem si en sortim d’una punyetera vegada i el tren torna a on no s’havia d’haver llevat mai. I no andoieu més, ni vulgueu trobar pels en els ous i posau fil a la agulla, i altre pic el nostre tren en marxa, ni més ni pus.
