Des d’aquell 18 de maig de 2001, han passat ja vint-i-cinc anys. La proclamació del Misteri d’Elx com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO suposà un esclat d’eufòria a la ciutat, fins i tot en tota aquella població que no assisteix habitualment a aquesta celebració. Des d’un punt de vista de protecció patrimonial, aquest nomenament significava el tancament d’un conjunt de declaracions institucionals que es remuntaven a l’acta del Consell Municipal de 1609 i al rescripte pontifici emés per la Cambra Apostòlica del papa Urbà VIII en 1632, però que tenia en el títol de Monument Nacional aprovat pel govern de la Segona República en 1931 l’antecedent més clar. La perspectiva popular destacava, sobretot, el reconeixement d’una representació única en el context cultural europeu. Més que acomplida una necessitat de salvaguarda davant dels reptes que planteja la modernitat avançada per a les tradicions i les festes populars, es destacava –i així encara es fa des de l’àmbit institucional o periodístic– l’orgull de ser uns dels primers béns reconeguts per aquest organisme de Nacions Unides, realment el primer valencià i espanyol. Més avant, amb la creació de la Llista Representativa en 2008, passà a formar-ne part com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.
Un quart de segle després que es reconeguera l’especificitat cultural del Misteri d’Elx, s’hauria d’haver aprofitat l’avinentesa per a analitzar els reptes que ha plantejat la patrimonialització d’una celebració festiva en procés de ressignificació des de fa un poc més d’un segle. Des de certs sectors institucionals i acadèmics, s’ha interpretat aquesta representació des de les continuïtats –des de tot allò que hi perdura en l’actualitat i que en dona testimoni de l’antiguitat– per a fer prevaldre una idea d’autenticitat a pesar dels segles i les intervencions.
Certament, hi ha la responsabilitat de mantenir un fet ambivalent i polièdric –bé, com qualsevol festivitat amb una tradició llarga– que s’interpreta a vegades des d’una paradoxa: des del punt de vista històric, ens trobem amb l’única mosta de drama religiós de tècnica tardomedieval que il·lustra la manera d’escenificar entre la segona meitat del segle XV i les primeres dècades del XVI, moment en què acabà imposant-se el teatre all’italiana; des de la vivència popular de cada generació, almenys des de la meitat del cinc-cents, hi ha la festivitat identitària i cohesionadora d’una població.
Fins a finals del segle XIX, els espectadors hi participaven des d’aquesta perspectiva de celebració comunitària compartida, sense tenir en compte l’origen –que acabà mitificant-se– i les característiques dramàtiques. En el moment que es desvelaren aquests trets escènics, musicals i històrics únics i es difongueren entre la població celebrant, gràcies als intel·lectuals que s’hi acostaren a estudiar la representació a partir de finals del huit-cents, s’escindí la manera d’entendre i viure aquest fet, fins al punt que es produí una certa «alienació festiva» per part de la comunitat, que d’una manera gradual assumí que havien preservat una obra excepcional d’art (no debades aparegueren conceptes com conservació o restauració, com si es tractara d’una peça de museu).
Amb aquesta descoberta dels intel·lectuals i les demandes de recuperació pel suposat estat d’abandonament en el qual es trobava la representació, s’inicia un procés de patrimonialització, que no és alié al d’altres celebracions populars. En aquest sentit, les festes –i les tradicions, en general– que han perviscut fins a l’actualitat en el món occidental s’han d’acomodar a una societat amb uns valors diferents als de l’època preindustrial i predemocràtica. Al cap i a la fi, quan parlem de patrimonialització, ens referim a l’activació de «processos adaptatius» amb l’objectiu de reconéixer que una pràctica determinada del passat pot formar part de la modernitat avançada sense generar massa problemàtiques, ja que s’ajusta, en diversos graus i maneres, als paràmetres exigits pel sistema econòmic (finançament consolidat, turistificació, màrqueting, etc.) i pel sistema polític (democratització, igualtat participativa, sostenibilitat mediambiental, etc.).
Aquest fet genera una dialèctica, a vegades controvertida –per dir-ho suaument–, en què aquestes pràctiques es juguen la permanència com a referents nostrats. Continuar formant part de la identitat d’una comunitat, en definitiva, no depén de l’adhesió cega a la tradicionalitat, sinó que cal una ressignificació en què la part heretada del passat s’ajuste als marcs mentals de la contemporaneïtat, amb l’objectiu que les persones que s’hi acosten s’hi senten reflectides i integrades i, així, la pràctica continue transmetent-se, com ho ha fet fins ara, i no desaparega.
Al remat, aquestes dinàmiques culturals de la modernitat avançada estan al darrere de la desaparició de celebracions que, o bé acaben desconnectant-se del públic al qual s’adreçaven, reduint el nombre de persones que hi participen a un nucli minoritari i cada vegada més tancat; o bé, són engolides dins dels paràmetres de la cultura de masses i de la turistificació dirigida a tenir «experiències úniques». Realment, les festes viuen en una dialèctica esquizofrènica en què a vegades és molt complicat destriar què és correcte i què no en la conservació d’aquesta classe de béns, sense oblidar que no hi ha possibilitat de tornar a cap paradís perdut ni de buscar una autenticitat que potser mai ha existit. El Misteri d’Elx no és alié a aquest estira-i-arronsa: una celebració cada vegada més minoritària, al mateix temps que és viscuda de manera excloent o bé com a espectacle i obra d’art, o bé com a acte devocional.
A parer meu, la pervivència de la nostra festa ha d’estar marcada per un diàleg entre el passat i el present, amb una observança de l’herència que hem rebut com a comunitat, però tenint en compte que, al final, si volem que siga una celebració viva, ha d’apel·lar a la societat actual i estar connectada als celebrants potencials d’ara. Perquè, en definitiva, si alguna cosa ens ha ensenyat la pervivència del Misteri d’Elx al llarg del temps, és que açò només ha sigut possible gràcies al concurs de la població, que s’hi ha vist reflectida. La comunitat ha convertit la representació en l’element referencial de la ciutat i, per aquest motiu, necessitem que continue sentint que el Misteri d’Elx és la fita ineludible del seu calendari, amb la qual els elxans i les elxanes s’hi identifiquen, tinguen les creences o les ideologies que tinguen. I això moltes vegades no s’aconsegueix buscant elements històrics o artístics per a restaurar-los, sinó fent una negociació entre la història i la contemporaneïtat perquè les generacions actuals no acaben allunyades o expulsades d’una celebració que ja no els representa.
