LA HISTÒRIA PASSA ARA.
Tot és tènue, però aquest sementer on cap llavor ha tret l’ull verd de la vida em sembla un desert tan gran i desolat que em produeix una torbació i una pena que no sé com dir.
La història passa: és l’instant present que es desplega entre les meves mans atònites, entre els meus ulls esverats, dins el meu esperit ardent. Això que escric no és d’un temps, pertany a tots els temps!
Tot em duu a un capaltard de l’existència.
No és una escena agrària, sinó que aquell camp, on s’han realitzat els treballs immemorials, agafa la monumentalitat serena d’un espectacle interior en què dins un instant es resumeix la situació d’una comunitat que no es vol témer d’allò que té davant la còrpora amb totes les fulguracions de la pèrdua.
El nostre únic treball és prendre cura de la vida. I amb l’aigua salada fins al coll encara tenc forces per cridar: El Trenc no es toca! El català no es toca! Mallorca no es toca! Qui estima Mallorca no la destrueix!
SALVAREM ELS ESPAIS NATURALS?
Escric això celebrant l’èxit dels 10.000 justos que han fet una cadena humana a la platja del Trenc per oposar-se a la llei òmnibus que altera més de 50 normes i que van aprovar al Parlament balear PP-Vox, en la qual s’inclou la deslegalització del Trenc (facilitat per fer quioscs de platja, aparcaments i altres usos turístics). Més clar: el Govern balear tendrà la facultat d’aprovar per decret qualsevol modificació que blinda el parc natural sense cap necessitat que el Parlament balear ho ratifiqui. El Grup Ornitològic Balear i la Plataforma Terraferida i Menys Turisme ho han explicat clar i català: es tracta d’una rebaixa ben entenedora en la protecció de la zona del Trenc que dona al Govern mans lliures per actuar en la delimitació del parc natural i dels usos que es donen a la zona. I la norma no sols afecta el Trenc sinó que pot acabar tocant un 80% del territori illenc rebaixant-ne les diferents proteccions ja sia del sòl rústic, de les àrees naturals d’especial interès o de qualsevol altre parc. Això pot afectar els espais d’importància ambiental (LECO), la llei d’espais naturals, les directrius d’ordenació territorial (DOT) i altres aspectes del Pla Territorial de Mallorca. No són bromes! El necrocapital s’hi juga milions d’euros! I ells no van de bromes!
Des de fa dècades, la platja del Trenc ha tengut atacs urbanitzadors que feliçment foren avortats per la conscienciació ciutadana que es manifestà i ho va denunciar als tribunals. Cal recordar que, el 1992, l’Ajuntament de Campos va donar llum verda a primera línia de la costa a 68 apartaments que eren il·legals i que després d’una gran batalla judicial, que dugueren el GOB i el PSM, s’aprovà l’ordre de demolició per part del Tribunal Suprem, però no s’esbucaren fins el 2013. Un altre exemple de mangarrufes urbanístiques!
MARTÍ SALES, POETA DE PINYOL VERMELL!
Vaig parlar amb ell a Barcelona fa uns dies. Estava exultant perquè acaba de sortir el seu llibre de poemes Descripció del món (Editorial Godall), que ha guanyat el Premi Jocs Forals de Poesia 2026 per unanimitat. El llibre, considera el jurat que té l’enunciació feliç d’una manera de viure, d’una política, està format d’un proemi, sis cants, un incís i una coda. Mel! Quan va rebre el premi al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, va fer uns agraïments significatius: «A la gent que m’inspireu i m’esperoneu, als que, malgrat el cansament, no dieu mai no em dona la vida, als que fan jocs de paraules pels descosits, als que no diuen expats, sinó colonitzadors, als que no compren a Amazon, ni a Glovo, ni empren la IA per fer els cartells de les festes del poble, als que parlen català, als que saben la relació entre les guerres i el capitalisme, i als que agafen aquesta quartilla i col·laboren amb el barri de Vallcarca, que ara mateix impulsa una campanya de micromecenatge per lluitar contra la gentrificació». Tota la música verbal salesiana denuncia les malures que produeix als humans aquesta societat, i ens convida a desplaçar la mirada cap enfora i a construir comunitat. Ell mateix s’ha definit molt bé: «He escrit articles, bildungromans en vers, texticles, manifestos, llibrets d’òhpera, cançons esgaripades amb els Sirles, nits octosil·làbiques i diccionaris. He traduït una pila de llibres: de Ray Bradbury a Vivian Gornick, passant per John Berger, Patti Smith, Kurt Vonnegut y Aldous Huxley. He fet d’actor i de tècnic de llums, de mestre i de cambrer, d’entrevistador i de repartidor de paneres de Nadal. He dirigit festivals de poesia i he parlat de lletres de cançons al Fans de l’Alcover-Moll. M’he conxorxat amb una munió d’entusiastes per fer Mercè Rodoreda, un bosc al CCCB. Soc membre de la cooperativa d’habitatge Ruderal». Amb l’amic Martí Sales, poeta, músic, cantant i traductor, hem discutit per un cantó perquè ell presenta el llibre a Barcelona el mateix dia que aquest cronista fa una lectura de Trast a l’Ateneu Barcelonès, i per l’altre cantó li he donat les gràcies per unes belles i generoses paraules que em va dedicar fa poc a una entrevista. I davant unes birres em cantava quatre mots de la veritat que predica com un modern i entusiasta trobador a tots els vents: «Tres coses ens prohibeix el món en què vivim, i que diu que no podem fer a partir dels 25 anys: aprendre, enamorar-nos i jugar. I jo continuaré aprenent, enamorant-me i jugant fins que em mori». I també s’enrabiava quan em repetia que això que es publicita, sobretot als anuncis, que ens hem d’estimar a nosaltres mateixos abans d’estimar els altres és una mentida. «Per saber què és estimar, primer has d’aprendre a estimar l’altre, a algú altre. Però la doctrina individualista i neoliberal li va la frase I Love me perquè llepa l’ego: consumeix, compra a voler, fet massatges, vestit bé… I per tot això has de pagar, has d’invertir diners, pencar i fer despesa. Has de ser un esclau!».
M’agrada la defensa que fa al llibre de Max Jacob amb «La veritat sempre és nova». I aquí en Martí s’engresca: «Aquest visió de la veritat que sempre és nova és una idea alliberadora i molt potent en el sentit essencial del mot. És el contrari de l’ortodòxia i dels feixismes de les essències, de les identitats eternes… Cal no oblidar que quan escrivim portem al darrer tot el que hem llegit i ens ha interessat. La literatura és un camp d’exploració on hi cab tot».
Llegiu Descripció del món i sentireu les melodies del nostre temps veritables i belles, rabiüdes i lluitadores.
NECESSITARIA UN LLENGUATGE DIFERENT, POTSER INACCESSIBLE.
Sí, el necessitaria per dir aquesta pèrdua de l’ordre universal o de tot ordre, aquesta experiència diferent on l’espectacle de la paràlisi de la germinació esdevé la metàfora més crua de l’actual moviment de la història. Les cicatrius polsoses dels solcs quasi no es veuen perquè el crepuscle ha endolcit la fàcies dolorosa envoltada de divergències, de dissonàncies i de ruptures que cap bàlsam pot confegir. Cal viure dins l’interval del saber i la visió i fer les passes precises que ens duguin cap a la veritat més humanal, més humanitzadora…
La pell del cel encara té aquesta mescla de pigments turmentats –rosa seca, carabassa fosc, daurat negrós, gris vellutat– que voldria que es fonguessin en un llamp que vengués d’una regió estrangera i produís el prodigi. Obrir, obrir sempre!
Obrir-se! Cal fer un esforç per restar dret.
I batallar en aquest país natal breu del planeta.
Suscríbete para seguir leyendo
