Per al valencianisme cultural d’Elx fou especialment significativa, per la perdurabilitat que el món cultural atorga a la lletra escrita, la política de publicacions portada a terme des de l’alcaldia durant els dos mandats de Manuel Rodríguez, qui ja havia mostrat el seu interés per la paraula impresa en valencià, promovent publicacions i subvencionant iniciatives literàries, quan fou regidor de Cultura i de Turisme, diputat provincial i director de la UNED (cfr. el meu «Política i ciutat en l’obra de Manuel Rodríguez Macià», 2013). Aquella promoció s’incrementà quan fou elegit alcalde fins el punt que mai abans ni després l’Ajuntament d’Elx ha publicat tants títols i de tanta qualitat (ni en valencià ni en castellà) com durant aquells vuit anys; tampoc mai abans havien arribat les publicacions municipals a tanta gent de dins i de fora d’Elx. Mitjançant un conveni de col·laboració amb la Universitat d’Alacant se n’encarregà de la direcció, gestió i promoció el professor Biel Sansano; com arquitecte municipal vinculat a l’alcaldia, jo me n’encarregava dels aspectes visuals de les maquetacions; i la impressió (sempre acuradíssima) la feia, entre d’altres, Pascual Segarra Sanchez (1962), que havia heretat la impremta familiar de son pare, del mateix nom, Pascual Segarra Sánchez (1922-2012) (cfr. B. Sansano, «Tres generacions de la impremta a Elx», INFORMACIÓN, 27-09-2012).
Toni Bru i el valencianisme a Elx – 12 / Col·lecció particular
En realitat, la política de publicacions no s’implantà tot d’una, el 1987, sinó que tardà encara uns anys a quedar configurada, encara que des del principi, això sí, les presentacions es feren al Saló de Plens i se’n regalaren exemplars al públic assistent que se les enduia a casa amb alegria. A més de la consolidació de «La Rella» i les coedicions amb altres institucions i editorials, que n’ampliaren l’abast territorial, hi hagué dues col·leccions que estructuraren aquell, diguem-ne, departament; totes dues tingueren tanta força que per simple inèrcia, si més no, seguiren endavant uns anys, després del 1995, quan el nou llogater de l’alcaldia mostrà ben poca afició a l’alta cultura. Parle de l’antiga revista municipal «Festa d’Elx» (en un principi, com sabem, «Festa d’Elig») i de «Temes d’Elx», una col·lecció de llibres de petit format. També hi havia la «Sèrie Gran», però publicà poca cosa.
Toni Bru i el valencianisme a Elx – 12 / Col·lecció particular
El primer número de «Festa d’Elig» fou publicat el 1942 per la «Junta Nacional Restauradora del Misterio de Elche y de sus Templos», cim d’una aspiració dels prohoms cultes d’Elx que es remuntava als anys de 1930; a poc, a poc, però, la revista es convertí en municipal, encara que fins el 1989 tingué una trajectòria erràtica i indefinida (cfr. J. Castaño, «‘Festa d’Elig/Elx’: cinquanta anys d’una publicació il·licitana», 2002): la periodització fou irregular, hi canviaren sovint les dimensions, el format, el contingut i el número de pàgines; i, en moltes ocasions, no s’inclogué la numeració de la revista. «Festa d’Elig» anava dels articles d’exaltació mariana escrits pels falangistes madrilenys a la reproducció de documents de l’Arxiu Històric Municipal feta per l’arxiver i professor Rafael Navarro Mallebrera (1946-2015); de la promoció turística dels paisatges i les belleses d’Elx, amb abundància de fotografies en color, a una tímida introducció del valencià de la mà de Sanchis Guarner; d’incloure el programa de les festes d’agost, amb regina festera inclosa, a ocupar-hi la publicitat tres quartes parts; de ser una simple revista de festes a incloure treballs acadèmics; de tindre un disseny anònim i antiquat al disseny lleugerament modern dels arquitectes Tomás Martínez Blasco i Juan Boix Matarredona (1922-2015). Els primers números promoguts per Manuel Rodríguez, malgrat l’interès acadèmic i documental, seguiren sent uns patracols il·legibles i immanejables, amb un pesadíssim paper cuixé lluent i una tipografia bigarrada propis de revistes festeres bastes i pobletanes; a més, canviaven cada any, segons el director, el format i el contingut. Manuel Rodríguez prengué, això sí, una decisió política: sense encomanar-se a Déu ni al diable, eliminà el 1984 aquell «Elig» postís i inadequat del franquisme i el substituí pel nom viu i exacte del municipi, «Elx». «Festa d’Elig» passà a ser «Festa d’Elx,
Toni Bru i el valencianisme a Elx – 12 / Col·lecció particular
Tot canvià, però, del 1989 al 1998, sota la direcció de Biel Sansano, primer, que, amb el suport de l’alcalde, dirigí sis números de la revista, i de Joan Castaño, després, que en dirigí quatre, amb poc suport polític (a males penes del regidor Antonio Amorós), només amb la bona voluntat demostrada sovint per molts funcionaris municipals que estimen la ciutat i la institució encara que els polítics que l’ocupen no els estimen a ells: Pere Ibarra en seria l’exemple paradigmàtic. Durant deu anys, doncs, «Festa d’Elx» es numerà correctament, se n’homogeneïtzaren les dimensions i el número de pàgines i la llengua vehicular fou el valencià, la llengua d’Elx i de la Festa. Triàrem un tipus de paper semi-mat agradós al tacte, i, per a les cobertes, un paper d’aquarel·la rugós i gruixut; la tipografia es feu de dimensions llegibles i s’hi incorporaren dues tintes -negre i roig- per facilitar-ne la manipulació. Cada any s’encarregà una col·lecció de dibuixos a un artista d’Elx (triat per l’alcalde) per al títol, la portada, la contraportada, les il·lustracions interiors i el cartell de festes; a més, se’n feia una exposició pública. El contingut es dividí en dues seccions: «La ciutat de la Festa» i «La Festa», una proposta d’Alfons Llorenç per a «Mon i Misteri de la Festa d’Elx», que es demostrà summament versàtil ja que permetia una gran varietat de textos sobre Elx i sobre el Misteri. A més, no buscàrem l’originalitat en les col·laboracions sinó el rigor: els textos podien no ser inèdits, però els revisava un consell de redacció, quelcom que per primera vegada s’incorporà a la revista. D’aquells anys gloriosos de «Festa d’Elx» hem triat les portades dels números corresponents als anys 1989, 1990, 1991 i 1992, il·lustrats per Fran López Bru (1959), Azorín, Albert Agulló i Pepe Fuentes Esteve (1951). Després del 1998, «Festa d’Elx», encara que formalment seguí sent hereva d’aquella del 1989-1998, tornà a ser una revista marginal, d’aparició esporàdica i trajectòria erràtica, sotmesa als capricis del regidor de torn… fins enguany, quan un alcalde tendenciós ha tornat a posar l’«Elig», un espantall amb què els polítics valencians de dreta amenacen contínuament la normalització toponímica valenciana.
Toni Bru i el valencianisme a Elx – 12 / Col·lecció particular
«Temes d’Elx», per altra banda, fou una col·lecció en format quartella la intenció de la qual era aplegar estudis seriosos i fefaents sobre el municipi, amb una portada vistosa i una maquetació unitària que pensàvem Segarra, Biel i jo per a cada llibret. Reproduïm l’aquarel·la (12,60×21,50 cm) que dibuixí el 26 de març del 1991 (s’acostaven les eleccions municipals), amb una interpretació de l’escut heràldic d’Elx i unes lletres romanes, com a emblema del conjunt. Encara que, finalment, acabaren predominant els aspectes històrics, en un principi s’hi havien d’incloure també temes ocasionals, com ara el reciclatge, exposicions d’art i informacions municipals. S’hi publicaren una cinquantena de llibrets, comptant els pòstums que, amb el mateix nom i format, però amb una formalització diferent, no foren editats per nosaltres, ja allunyats de l’Ajuntament. El llit de la Maredéu, la Setmana Santa, la Glorieta, el Clot de Galvany, l’Elx CF, l’Institut de l’Assumpció, els contes nadalencs de Ràdio Elx, el Camp d’Elx, la Carátula, el Ferrocarril, etc., foren títols publicats des de l’alcaldia de Manuel Rodríguez del 1991 al 1995. Després, això s’acabà també.
(Continuarà).
Suscríbete para seguir leyendo
