Hi ha nits on el destí, fart de jugar amb el nostre sistema nerviós, decideix escriure un final que ni el millor guionista de Hollywood s’hauria atrevit a imaginar. Divendres passat, el bàsquet mallorquí no només va viure un derbi; va viure una resurrecció col·lectiva. El Palmer Basket i el Fibwi Mallorca arribaven al parquet amb la pell de gallina i l’ànima en un puny, mirant de reüll cap a Burgos, on es decidia el futur de dos projectes, de dues aficions i de tota una illa.
La crònica d’aquest curs podria haver estat una elegia. Havíem batejat el partit com «la radiografia del pànic», i no era per a menys. El Palmer Basket, després d’aquell ascens gloriós que ens va fer tocar el cel, s’havia perdut en un laberint de fitxatges, lesions cruels i un ball de banquetes que feia vertigen. Per l’altra banda, el Fibwi Mallorca passava de ser l’equip revelació a encadenar tretze derrotes consecutives, un malson on cada pèrdua de pilota pesava com una llosa.
L’amenaça era real: si el Cartagena guanyava a El Plantío, el derbi mallorquí es convertia en un patíbul. Qui perdés, baixava. Així de cru. Així de tràgic.
Però el bàsquet, de vegades, té memòria i cor. Mentre a Ciutat la pilota cremava a les mans, des de Burgos arribava l’alè de vida: el Tizona feia la seva feina, derrotava el Cartagena i, en un instant màgic, la tensió es transformava en alleujament. La por a l’abisme s’esvaïa per donar pas a la certesa de la continuïtat. Tots dos s’han salvat.
Més enllà del resultat del derbi – un triomf inapel·lable dels homes de Pablo García, que van dominar en totes les facetes: millors percentatges de tir, 18 assistències més, 8 recuperacions de diferència i gairebé 70 punts més de valoració i de la caricatura d’equip que foren els immobiliaris –, el que es va viure divendres va ser, sobretot, la victòria de la supervivència.
Va ser el premi a una afició que mai no va defallir, ni tan sols quan el Palmer ocupava places de descens en 23 de les 33 jornades disputades. En definitiva, va ser l’alè d’esperança per a un Fibwi que, malgrat les ratxes adverses, va saber aguantar el pols fins a l’últim sospir del campionat.
Avui, Mallorca pot presumir de mantenir els seus dos vaixells insígnies a la Primera FEB. Ha estat una temporada de patiment extrem, d’errors admesos i de lliçons apreses a base de cops. Però, al final del camí, la pilota ha decidit que el bàsquet de la nostra terra mereix una segona oportunitat.
Dissabte ens hem aixecat amb la ressaca emocional de saber que l’any que ve tornarem a gaudir del nivell or. Perquè guanyar un partit és qüestió de ratxes, però sobreviure junts, com han fet el Palmer i el Fibwi sota el cel de Burgos, és la victòria més gran que podíem somiar. El bàsquet mallorquí continua viu, i això, senyors, és el que realment importa.
Suscríbete para seguir leyendo
