Político

Només música – Diario de Mallorca

Són paraules del director japonès Seiji Ozawa: «Quan hom es posa a dirigir, el so evoluciona, es mou».

Sàvies paraules d’un dels grans músics del segle XX i que fa uns dies ens va deixar, als vuitanta vuit anys i deixant, rere seu, un legat enorme en forma d’enregistraments i bones maneres. Perquè, això sí, a més de director de referència era també un personatge admirat per la seva manera de comunicar-se amb els músics, instrumentistes, cors i veus. De fet, convé recordar una anècdota que va protagonitzar juntament amb Pavarotti a Milà: Quan Ozawa fou convidat a dirigir Tosca a la Scala, bona part del públic, la intransigent, no acceptava que un japonès dirigís Puccini i, per tant, a cada una de les funcions demostrà el seu disgust amb siulades i altres manifestacions i no per motius musicals. El director, incapaç d’entendre el per què de les protestes va estar a punt d’abandonar; i no ho va fer, ja que el tenor, que també actuava en les funcions, li va dir allò de: «Si protesten aquí és que ho fas molt bé».

Nascut a Mukden (Manxúria), avui Shenyang, de pares japonesos, Seiji estudià música quan la família retornà al Japó el 1944, familiaritzant-se amb les composicions de Johann Sebastian Bach, de qui fou un admirador (qui no?) i intèrpret, sobretot de les obres per a orgue transcrites per a gran orquestra.

Si bé Ozawa dirigí totes les grans formacions del món (és l’únic japonès que ha dirigit el Concert d’Any nou a Viena), la seva formació de referència fou la de Boston, de la qual en fou director titular durant vint-i-nou anys i que portà al nivell que assoleix ara mateix.

Els seus enregistraments són, molts d’ells, un referent, ara bé, en recomanarem tres: 20th Century Bach, amb versions fetes per Stokovski, Schoenberg i Strtavinsky de partitures per a orgue, el de la Simfonia Fantàstica de Berlioz i el dels Gurrelieder de Schoenberg, amb la Simfònica de Boston.

I, per sobre de tot, és molt recomanable el visionat, a través de Youtube, de la Fantasia Coral de Beethoven, amb Martha Argerich com a solista de piano. Deliciós, absolutament deliciós.

I per acabar, permeteu-me que torni a l’inici de l’article. La frase que he escollit l’he agafada d’un llibre que tota persona interessada per la música clàssica hauria de llegir: Quan la música ho és tot i que recull unes converses entre el director i l’escriptor Haruki Murakami. Imprescindible. Editat per Empúries en català, existeix una versió espanyola a Tusquets amb el títol de Música solo música.

Afirma Ozawa: «Un director ha de saber coordinar tots els músics d’una orquestra només fixant-se en les expressions de cada un d’ells». Gran Seiji.

Related Articles

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Back to top button