Després de cinquanta anys d’activitat, els amics de Cucorba han decidit apagar definitivament els llums de l’escenari. Com si tancassin en una capsa de llauna les músiques i les cançons que han cantat, els jocs i la gresca i els ritmes que han estimulat, el teatre que han representat, com qui deixa un tresor per a que una altra gent que encara ha de venir el descobreixi i torni a donar-li la vida que es mereix. Era pel mes de gener de 1977. Una colla de joves de Muro que havien fet teatre en agrupacions d’aficionats decidiren organitzar-se i constituir un grup de teatre que es dedicaria a l’animació teatral, a la representació festosa i lúdica, a la creació de les emocions que emergeixen al cor de les nines i els nins, només que els posis en contacte amb el joc i la festa. I, a través de l’alegria, esperonar la imaginació i el sentiment de les coses justes, que són les més belles.
Només feia un any i pocs mesos que la dictadura havia fet els seus darrers espasmes. Potser, la bèstia encara respirava en un lloc ocult i se’n pressentien els alèns. Molts varen ser els que es van comprometre en la lluita per la llibertat. Un benefici que no coneixíem, però que imaginàvem. Sabíem que les coses més grans de la vida comencen a existir en el moment en què algú és capaç d’imaginar-les. També sabíem que gairebé tot estava per fer. I és en aquest context de combat per la recuperació democràtica que cal situar l’aparició de Cucorba.
Disposats a ocupar els carrers i les places, a cantar músiques velles i d’altres de noves, a recuperar les paraules -les paraules clares i vibrants de l’idioma- per a la festa. Paraules molt velles que a l’oïda dels nins i les nines adquirien significats plens de vida. Cucorba dramatitzava les cançons i incitava al joc. Ensenyaren a vàries generacions de mallorquins a compartir l’alegria, a viure la festa tots plegats: infants, i pares, i padrins participaven del goig de riure i ballar. I aquells tres pallassos -Cucorba té tres pallassos-, aquells grans actors, aconseguien despertar l’infant que dormia en l’entretela dels adults.
Si volem inventariar el repertori de Cucorba, els materials de què s’han servit per muntar les seves actuacions, hi trobarem una provisió de recursos extrets de diverses procedències. De primer han begut a les fonts de la tradició: músiques i tonades conegudes d’antic, rondalles, i coverbos, i personatges populars revestits d’una comicitat grotesca, endevinalles i jocs de paraules per fer equivocar qui les diu de pressa, romanços i cançons de disbarats i absurds.
Un conjunt essencial de partícules extretes del poble amb les quals altres nines i nins de temps allunyats també jugaren. D’aquesta manera el teu riure d’avui, el teu joc, s’enllaça amb el riure i la festa dels qui ens varen precedir, però també amb el riure i la festa d’aquells que vindran. En segon lloc, crearen les cançons i les músiques que cantaven i feien sonar. O les demanaven a altres creadors. Hi trobarem les músiques de Francesc Aguiló, de Kake Portas, de Miquel Brunet, d’Antoni Colomar, de Miquel Àngel Oñate, d’Antoni Rodríguez… Una festa musical que enamora.
No cal dir com han estat de dinàmiques les seves actuacions, a vegades fins a deixar-hi la pell, com s’han servit de l’humor, contagiós i fresc, de la paròdia, i, sovint, han servit de contrapès a altres diversions globalitzadores, allunyades de la cultura i la llengua del territori. Cal parlar del rigor i de l’exigència de perfecció amb què han tractat l’idioma. N’han sabut fer un instrument de comunicació poètica alhora que participaven en el combat per la normalització de la llengua a través del joc.
En vàries ocasions hem treballat plegats. Fou en ocasió de l’estrena de tres dels meus textos teatrals per a infants i joves, una experiència que he de qualificar d’extraordinària, pel rigor artístic amb què escometeren els muntatges i la creativitat que posaren en la realització. Recordaré sempre el dia en què vaig assistir a l’assaig general de Les aventures d’en Pere Pistoles en una discoteca de Can Picafort. Em va sorprendre tot el que havien estat capaços de construir a partir del text. Aconseguiren conjugar la sàtira, la comicitat popular i un punt de picaresca deliciosa que et feia entendre fins a quin extrem havien desfermat la imaginació.
Suscríbete para seguir leyendo
