Les guerres i les campanyes polítiques es guanyen mobilitzant els recursos propis, cert, però també és imprescindible amagar les debilitats. D’ocultació i d’il·lusionisme en sabia molt el mag britànic Jasper Maskelyne. A ell se li atribueix la protecció del port d’Alexandria i del canal de Suez durant la II Guerra Mundial.
El 22 de juny de 1941, els alemanys bombardejaren de nit i destruïren el port d’Alexandria. En realitat era una mena de maqueta construïda a la badia Maryut, a pocs quilòmetres de l’autèntic. De dia, els britànics crearen grans fumeres i repartiren enderrocs a l’objectiu vertader per convèncer les tropes d’Erwin Rommel de l’èxit de l’operació. Maskelyne també evità els atacs aeris contra el canal de Suez gràcies a un joc de llums i miralls estroboscòpics giratoris amb els quals va confondre els pilots enemics.
Aquestes gestes es conten a la seva autobiografia Magic: top secret i al llibre de David Fisher El mago de la guerra. Els crítics creuen que Maskelyne exagerà els seus mèrits. En qualsevol cas, la veritat no es coneixerà fins d’aquí a vint anys, quan està previst desclassificar els documents sobre aquest cas.
No sé si Marga Prohens té un spin doctor, un assessor de premsa o un mag que l’ajuda a camuflar les seves polítiques reals per altres de fantasia. Ben segur que Pedro Sánchez, un cop perdut Iván Redondo, té desenes de personatges que cada matí proclamen la seva admiració pel líder i li repeteixen que té el govern més estable d’Europa.
Però el que intenten vendre són, en realitat, tripijocs que dissimulen la realitat, però no la canvien. En política lingüística, José Ramón Bauzá anava de cara. No amagava el fàstic que li feia qualsevol cosa que es digués català i actuava en conseqüència. La presidenta del Govern proclama de paraula el seu amor a la llengua catalana i es posa en primera línia per cantar La Balanguera, però les seves accions les assumiria amb entusiasme l’apotecari marratxiner i qatarià de cor. Això val per a les decisions sobre sanitat –encara que la consellera ha reconegut que la llengua no és la causa de la manca de professionals– o educació –aprovà, per exemple, una norma innecessària sobre exempció del català per a docents amb places de difícil cobertura, cosa que sempre s’ha fet–. En urbanisme, vol que el Govern pugui canviar per decret, sense debat parlamentari, qualsevol regulació a espais protegits com es Trenc. Però el seu missatge oral, no el real, ha sigut de contenció del creixement. Per cert, què se n’ha fet de la comissió presidida per l’economista Antoni Riera? Un altre truc per distreure sobre les polítiques ambientals reals.
El president de La Moncloa ja quasi només conserva el poder sobre aquest palauet dels afores de Madrid. No controla el Parlament i els homes forts del partit cauen un rere l’altre. Les votacions de decrets o lleis al Congrés són un turment causat per un manyoc de partits que li xuclen la sang a canvi del seu vot. La crònica judicial tapa qualsevol iniciativa governamental. Ningú es creu que tenguem un Executiu que executa. Malgrat les evidències, Sánchez parla d’estabilitat cada cop que obre la boca. Aquest truc podia interessar fa uns anys, ara ja està massa vist.
I els espectadors? Cap mag té èxit amb les seves argúcies sense una certa complicitat activa o passiva del públic. Durant un temps, tots ens deixam enganar per necessitat vital, perquè sense creure amb algú o alguna cosa, mai podríem ser feliços, però l’ardit no es pot perpetuar. Aquesta és la diferència entre Prohens i Sánchez. La primera encara no ha arribat al descompte i guanyarà el 2027. Per això i per incompareixença del PSOE. El president radicat a Madrid fa estona que ha perdut la màgia.
