Hi ha líders polítics que entenen la diplomàcia com un exercici pacient d’equilibris, de silencis i de renúncies compartides. I n’hi ha d’altres que converteixen l’escenari internacional en una pista d’espectacle. Donald Trump ha fet sovint la impressió de pertànyer a aquesta segona categoria: la del dirigent que parla de guerres com si fossin moviments estratègics d’una partida personal, on la tensió és una eina de negociació i l’amenaça, una forma de retòrica.
La seva manera d’afrontar conflictes internacionals ha estat marcada per declaracions contundents, advertiments espectaculars i un ús calculat de la incertesa. Segons ell, mantenir els adversaris en tensió, no revelar del tot les cartes i mostrar-se imprevisible és una forma de construir la pau. La idea és simple: si ets prou dur i prou temible, ningú no gosarà desafiar-te. La pau, així, no seria fruit del consens, sinó del temor. Però aquest plantejament té un problema de fons: juga amb foc en un món on el foc és real. Quan es parla d’armes, de sancions, de moviments militars o de represàlies, no es mouen fitxes d’un tauler imaginari; es mouen vides humanes, economies senceres i equilibris fràgils que afecten milions de persones. Reduir-ho tot a una estratègia de pressió pot semblar eficaç des d’una lògica empresarial, però la geopolítica no és un consell d’administració.
La retòrica bel·ligerant sovint ha anat acompanyada d’una posada en escena gairebé teatral: anuncis sobtats, missatges a les xarxes socials, girs de guió inesperats. Aquesta teatralització converteix la política exterior en un relat personalista, on el protagonisme del líder passa per damunt de la complexitat dels processos. El risc és que la guerra —o la seva amenaça— esdevingui un instrument de projecció d’imatge.
Hi ha qui defensa que aquesta estratègia ha evitat conflictes majors, que la duresa verbal pot dissuadir accions hostils i que la incertesa calculada és una arma diplomàtica legítima. D’altres, en canvi, hi veuen una perillosa banalització del conflicte, una manera de jugar amb línies vermelles que, si es traspassen, no admeten marxa enrere. La història demostra que els errors de càlcul en matèria bèl·lica poden tenir conseqüències irreversibles. La metàfora del «nin malcriat» que juga amb soldats de plàstic no és només una caricatura crítica; és l’expressió d’un malestar profund davant la sensació que decisions d’enorme transcendència poden estar condicionades per impulsos, per càlculs electorals o per voluntats d’impacte mediàtic. Quan el poder es concentra en una figura que cultiva la provocació com a estil, el marge per a l’error s’eixampla.
Encara més inquietant és el fet que una part de l’opinió pública celebri aquestes formes. Les frases punyents, les sortides de to i la imatge de líder «sense filtres» generen adhesions entusiastes. Hi ha qui interpreta aquesta actitud com a fortalesa, com a autenticitat o com a capacitat de trencar amb el que consideren hipocresia diplomàtica. En aquest context, la simplificació del conflicte es converteix en un producte polític atractiu.
Tanmateix, la construcció de la pau rarament és espectacular. Exigeix paciència, discreció i compromís. Sovint implica cedir, escoltar i assumir costos interns. No ofereix titulars immediats ni imatges grandiloqüents. La pau és, gairebé sempre, el resultat d’un treball gris i persistent, no d’un cop de puny sobre la taula. El món contemporani és interdependent i fràgil. Les crisis s’encadenen: econòmiques, sanitàries, climàtiques, militars. En aquest escenari, la temptació d’utilitzar la confrontació com a eina de lideratge pot generar rèdits a curt termini, però també pot erosionar la confiança global. I sense confiança, els mecanismes de cooperació es debiliten.
La qüestió de fons no és només la figura concreta d’un dirigent, sinó el model de lideratge que es valida socialment. Si s’aplaudeix la política entesa com a espectacle i la tensió com a estratègia permanent, s’està normalitzant una manera de fer que converteix la incertesa en rutina. I quan la incertesa afecta l’àmbit de la guerra, el joc deixa de ser joc. La pau no pot ser una aposta arriscada ni una partida personal. No és una victòria individual, sinó una construcció col·lectiva. Quan es juga amb la guerra per demostrar força, el marge entre la simulació i la realitat és massa estret. I el preu, si es paga, no el paga qui mou les peces des del despatx, sinó la gent que viu sota l’ombra dels conflictes.
Potser la veritable fortalesa política no és saber amenaçar, sinó saber contenir-se. No és generar por, sinó generar confiança. En un món saturat de tensions, el lideratge responsable hauria de fugir del joc i assumir el pes real de les decisions. Perquè amb la guerra no s’hi juga: s’hi perd.
