Fa temps, per pura casualitat, els directors Paco Plaza i Pablo Guerrero -amics des que estudiaven junts a l’escola de cinema fa 30 anys- van acabar de festa nocturna a l’habitació d’hotel d’un torero. “traiem el cap a un món que està fora del temps, les normes i quasi els paràmetres morals de la societat del segle XXI”, explica el valencià, responsable de títols com la saga [REC] -junt amb Jaume Balagueró- i Verónica (2017). “Eixe univers, que en qualsevol cas seguix molt viu, ens va semblar fascinant”. D’eixa fascinació naix La suerte, la sèrie que firmen a mitges i que hui, molt poc abans de la seua estrena en Disney+ el pròxim 8 d’octubre, presenten en el festival de Sant Sebastià.
Estructurats a la manera d’una road movie, els seus sis episodis funcionen sobretot com a retrat d’una parella improbable. A un costat, un aspirant a advocat de l’Estat que conduïx un taxi a temps parcial i és antitaurí a temps complet (Ricardo Gómez), i a l’altre un matador en declivi (Óscar Jaenada) que, convençut que el taxista li dona sort, el contracta com el seu xofer. A partir d’eixa unió, La suerte pretén reflexionar “sobre la tolerància i el respecte, i sobre com són de negatius els prejuís”, afirma Plaza. “Vivim un moment en el qual és molt fàcil cavar una rasa que separa els que pensen com nosaltres dels que no, i això genera molta crispació. Hem volgut demostrar que a vegades no cal entendre l’altre per a respectar-lo i arribar a estimar-lo”.
L’actor Óscar Jaenada posa després de presentar ‘La suerte’, este 24 de setembre en el Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. / Juan Herrero / EFE
Amb eixa finalitat, és cert, els directors de La suerte s’aplanen el camí proposant uns perfils molt més suaus que els dels qui escupen verí diàriament en les xarxes socials. Ací les diferències polítiques no són un verdader problema perquè, en general, els personatges han portat la tolerància de casa. Per a suplir l’absència de verdaders arcs dramàtics, en tot cas, la sèrie fa ús de dos ferramentes tremendament efectives: la primera, l’humor berlanguià que articula el retrat que fa dels nostres usos i costums mentres els seus personatges recorren Espanya. “Ací l’humor naix del realisme”, matisa Plaza al respecte. “En este país tenim la conya impregnada en la sang. La veritat és que en eixe sentit la sèrie es queda curta, perquè no arriba a reflectir el disbarat que Pablo i jo vam viure en aquella habitació d’hotel”. La segona, les successives fugides narratives i estilístiques permeen el relat, que posen la forma de cada episodi en extraordinària sintonia amb la seua trama.
Parlant de fugides, podria dir-se que La suerte representa una cosa pareguda a una per a Plaza, ja que suposa la seua primera incursió en el format seriat i una de les seues escasses excursions fora de l’àmbit del cinema fantàstic i de terror. “Amb els anys he entés que l’única cosa que em motiva és la curiositat”, comenta el director de La abuela (2021). “Una de les grandeses d’esta professió és que em permet accedir a mons que estan allunyats del meu, i enriquir-me gràcies a això”.
Suscríbete para seguir leyendo
