Quan Jeroni, Tià i Agustí varen decidir penjar el primer vídeo a Instagram, no hi havia cap estratègia pensada. L’endemà ja s’havien adonat que el que havien començat com una broma s’havia escampat més enllà del seu cercle d’amics. En poques hores havien rebut centenars de notificacions, missatges i comentaris. El recompte final de la primera setmana era difícil d’assimilar: milers de seguidors i m’agrades, i la sensació que el que estaven fent havia despertat interès real.
Riure per dir coses serioses
Una de les claus de l’èxit d’Es tres perduts és l’humor. Els vídeos mostren escenes de la vida quotidiana al camp: netejar un tros de terra, collir garroves, carregar sacs, berenar a l’ombra o simplement fer broma entre ells.
Són situacions habituals que qualsevol que hagi crescut a prop de la pagesia pot reconèixer. Però rere cada escena hi ha una reflexió: «La gent ja només es dedica a especular, a comprar i vendre cases i terrenys, està més que demostrat que només sembrant no arribarem enlloc. Almenys, hi posam moltes ganes i aconseguim un extra, fent unes hores més a part de la feina de cadascú. Volem fer un projecte guapo, que també ens agradi a nosaltres, i passar temps junts. Hem d’aprofitar que tenim un tros de terra, perquè a Mallorca la situació de l’agricultura és insostenible: avui dia és inviable comprar un camp per treure’n rendiment agrari. No pots pagar milers d’euros per una quarterada, això no surt a compte mai. Si la compres, ja serà el teu net qui en pugui treure profit. Per això, ja que tenim aquest tros de terra, l’aprofitarem».
Tot i que les imatges provoquin riallades, els comentaris que reben sovint parlen de temes de fons: la necessitat de cuidar la terra, la importància de no deixar perdre els camps i el valor de la feina pagesa.
El camp com a arrel
Tot va començar amb un tros de terra familiar. «Xerràvem del que havíem de fer, i ens vàrem adonar que hi havia una finca (de part d’Agustí) que no s’estava aprofitant. Ens vàrem posar a collir garroves. Tothom ens diu que no surt a compte, però és que sigui el que sigui el que ens donin, a nosaltres ja ens va bé», expliquen. Aquesta decisió té un significat que va més enllà de la rendibilitat econòmica. En demanar quina és la seva reacció quan no surten els nombres, si rissada, plorada o berenada, ho tenen clar: «Berenar s’ha de berenar cada dia».
Improvisació i aprenentatge
«Si no estiguéssim fent això, no sabem quina altra cosa estaríem fent», confessen. Dins el grup, reconeixen que hi ha qui hi posa més hores que ningú. «Jeroni fa més hores que un rellotge, és el que s’aixeca més prest, està acostumat», riuen. Però la veritat és que no sempre han estat de sol a sol. «No ens hem vist massa apurats. Tampoc feim tanta feina. Fa dos anys que feim coses de tant en tant. Ens agrada anar un dia i l’altre descansar. El primer dia vàrem estar cinc hores, el segon dia una hora. Arribarem a fer només quinze minuts per dia», riuen.
Els joves també han viscut moments de pura improvisació i aprenentatge: «La major pasterada que hem fet va ser un dia que havíem de mirar a quants de metres havien d’estar uns arbres que volíem plantar. Vàrem començar a marcar el terreny, vàrem estar quatre hores, i al final no vàrem sembrar res», conten entre rialles. Si el seu ca pogués xerrar, diuen que cada vegada que els veu arribar al camp diria el mateix: «Ja hi tornam a ser».
Després de les feines, sempre hi ha temps per compartir un berenar: «El berenar perfecte després d’un dia de fer feina és pa amb oli, amb pa negre, sobrassada i figues». Entre bromes, també deixen caure els seus desitjos: «Desitgem que qualcú ens regali un tractor», afirmen, disposats a renunciar un any de cremadillos gratis.
La part dura del camp
Cap dels tres amics amaga que la feina pagesa és dura: «Es que no es pot fer res, els joves compren un terreny i no surten els comptes. Comprar una finca i treure’n rendiment és impossible començant des de zero». Aquesta realitat, diuen, és el que fa que molts no es dediquin al camp, i alhora és el que dona sentit al seu projecte: recordar que l’agricultura mallorquina existeix i necessita suport. «L’agricultura és important que no es perdi, perquè tot i que nosaltres no som pagesos, ni de moment ens hi dedicam, hi ha molta gent que viu d’això, i l’agricultura de Mallorca està castigada», sentencien.
Els tres joves, sens dubte, suen la camisa. Sí, una del Megapark (coneguda discoteca freqüentada per alemanys) que no passa desapercebuda als seus vídeos. «És reivindicatiu», asseguren, i ironitzen dient que la suen més els turistes de festa.
Mirant cap al futur
«Ens agradaria tenir un projecte de futur, cultivar alguna cosa, que també sigui una cosa que representi la identitat de Mallorca. O simplement que tengui beneficis i no estigui en pèrdues. Volem veure amb nostàlgia el primer que vàrem fer per arribar aquí», somien. Ara mateix no tenen un pla definit, però el que sí tenen clar és que el projecte no es pot deslligar del camp.
El fenomen d’Es tres perduts va més enllà de la viralitat. És un reflex d’un sentiment compartit per molts mallorquins: la necessitat de no deixar perdre la terra i de donar veu a un sector sovint invisible. El seu humor connecta amb una preocupació profunda que travessa generacions.
