No és una novel·la negra, aquesta nova publicació de l’escriptora mallorquina Dora Muñoz. És, però, una novel·la que manté els seus interessos: desvetllar la foscor; aquesta és una obra que per si sola ja en té prou, de morts. No li ha fet falta, a l’autora, enginyar-se cap crim ni culpable. Els morts i els dolents, i la fam, aquí, els hi posa la guerra civil: «descobrí que la guerra era pols, polls, fred, fems, rates, pudor, fang, trets i sang».
Dora Muñoz ha novel·lat un fet històric que aquests anys Pau Tomàs ha estudiat i contat: l’expedició de mallorquins que ompliren un vaixell per participar en l’Olimpíada Popular convocada a Barcelona el juliol de 1936, que anaren i no pogueren tornar en els tres anys que durà la guerra; qui ho visqueren i retornaren a l’illa, ho silenciaren: eren sospitosos; «haver anat a l’Olimpíada era també un estigma».
Dora Muñoz ho ha convertit en novel·la tot a partir de la història –minúscula?, a mi no m’ho pareix– de la padrina de na Paquita Perpinyà, una informant immillorable. Una amiga que li conta a altra la seva història familiar amagada.
En seixanta-tres capítols i un epíleg Sol d’hivern ens fa reviure la peripècia d’aquesta família que parteix a la celebració de cultura popular amb dos dels seus fills, deixant un tercer a Palma –tanmateix sols eren tres dies– i de qui no sabran res en tres anys. Un narrador ens conta aquest exili forçat i també com l’altre germà, només per ser fill d’esquerrans, és detingut i duit a la presó de Can Mir i al camp de treballs forçats a Sant Joan de la Font Santa, abans de ser traslladat a la Península i finalment a Tetuan.
El narrador omniscient ens conta com ho viuen els diferents personatges des de les diferents ubicacions, en una temporalitat cronològica, i s’afegeixen dues veus en primera persona que ens situen la història i l’anar i venir de tot, perquè la història es completa amb l’entrecreuament d’altres participacions i recerques, fins a un desenllaç amb sorpresa. Té un plantejament coral quant a personatges i un títol molt simbòlic.
Ens ho conten en primera persona dues veus: na Margalida, la protagonista de la història amb qui començam: «Jo tenia sis anys i pensava que era el dia més feliç de la meva vida»; és la filla petita d’en Tomeu i na Maria que juntament amb el seu germà Bernat parteixen per no tornar, però és també la padrina de na Neus, a qui li relata la història de què en farà la transcripció. Na Neus, però, també és historiadora de l’art, i sabrem de la seva recerca i com aconsegueix que la padrina li ho conti: «I vaig callar, Neus, que fins que ta mare no va ser gran que no li havia contat a ningú tot el que ara t’he contat a tu»; na Neus se sabrà acompanyada per n’Oriol en fer la recerca, i aquí ve la sorpresa que anunciava abans.
Suscríbete para seguir leyendo
