Se’ns ha anat Manolo Boix. I ho ha fet amb discreció, sense fer soroll, tal com era ell. Manolo va ser un alcudià universal, un veí del carrer Sant Pere, un valencià conegut i reconegut internacionalment. Un geni de les arts plàstiques. I alhora, un home senzill i treballador. Sempre el recordaré amb el somriure a la boca, un somriure tímid i alhora sincer i afectuós.
Gran amic de mon pare, si haguera de definir Manolo, diria que va ser un home del poble i que malgrat els nombrosos premis i reconeixement, mai mirava ningú per damunt del muscle. Manolo va ser un artista de la pintura, de l’escultura, de les arts plàstiques. La seua obra, abundant i d’un nivell més que excel·lent es troba tot el món. A l’Alcúdia tenim la sort de tindre una obra seua de grans dimensions a la cúpula de la Casa de la Cultura. I també una ceràmica gran, a l’entrada de la Cooperativa Agrícola, al carrer de la Mare de Déu de l’Oreto. Sempre he pensat que la nostra parròquia no ha sabut valorar com cal l’obra d’aquest alcudià universal, ja que no recorde cap pintura seua a l’església del nostre poble. És meravellós el quadre del cap de la imatge de la Mare de Déu de l’Oreto, en gran format, que Manolo va pintar i que hauria d’haver adquirit la nostra parròquia.
Manolo, a més d’home planer i senzill i un gran artista, va ser també un activista a favor de la llibertat, els Drets Humans i de la nostra llengua i la nostra cultura. Manolo sempre va estar compromès amb els drets nacionals del País Valencià, i amb les seues pintures il·lustrà els discos d’Al Tall o els aplecs que convocava Acció Cultural del País Valencià. També cal recordar la sèrie sobre les Germanies, el Tirant lo Blanc o les precioses escultures sobre els Borja o la Pilota Valenciana.
I és que Manolo va ser un valencianista de dalt a baix i per això mateix un ferm defensor del valencià. Va ser amb mon pare que Manolo va conèixer Joan Fuster, amb llargues tertúlies amb l’assagista de Sueca. I va ser Manolo que va fer l’escultura del rei Jaume I que ACPV atorgà a mon pare amb motiu dels cent anys del seu naixement. I també l’escultura que l’ajuntament de l’Alcúdia regalà a mon pare, també amb motiu del seu centenari.
També Manolo ens acollí a sa casa del carrer Sant Pere aquells que érem jóvens i formàvem l’Associació Cultural de l’Alcúdia. En llargues sessions, al voltant d’un cafè, Manolo ens aconsellava, ens ajudava i ens encoratjava a “fer país”, a defensar la nostra llengua i a lluitar per la llibertat i la democràcia.
Quan els polítics que ens governen al Palau de la Generalitat (i també l’Església), no només no defensen la nostra llengua sinó que l’arraconen i intenten “estrangular-la”, o quan el govern valencià menysprea els mestres o anul·la el premi de les Arts Escèniques, Manolo Boix ens és un exemple de fermesa i de compromís en la lluita per la llibertat i pel valencianisme.
No sé si algun representant de la Generalitat donarà el condol a la família de l’estimat Manolo Boix. Espere que no facen com van fer quan va morir mon pare, que tant el senyor Alberto Fabra, president de la Generalitat en aquell moment, com el diputat de cultura de la Diputació, ens enviaren, a les meues germanes i a mi, uns telegrames, en castellà, amb una actitud de menyspreu envers la llengua que mon pare va defensar tota la vida. Possiblement aquests polítics que menyspreen la llengua de Manolo i de mon pare, s’ompliran la boca parlant d’ell. Però en la política el que importa no són les paraules sinó els fets, les obres. Perquè les paraules buides no serveixen per a res. I les obres d’ells ja les coneixem: arraconar el valencià i menysprear la nostra cultura.
Ja sé que Manolo ni ha rebut ni rebrà l’Alta Distinció de la Generalitat del País Valencià. Ja hem vist que el govern valencià premia amb l’Alta Distinció a toreros i altres personatges semblants. De tota manera, Manolo no necessita aquest guardó. El seu millor guardó ha estat la de ser un gran artista plàstic i alhora un alcudià senzill, amic dels seus amics i home d’un bon cor.
De segur que el bon Déu ja haurà acollit Manolo amb una abraçada afectuosa. I de segur que el record i l’exemple de Manolo ens seran nord per a continuar la seua tasca abnegada i ferma en la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura.
Quan recordem una persona, aquesta persona no mor del tot. Per això Manolo, el veí del carrer Sant Pere, quedarà per sempre entre nosaltres. Amb la seua família i amb tots els que van tindre el goig de tindre’l per amic.
