Sembla que la IA —després d’haver recopilat mitjanament la meva història—, m’ha definit com a teòleg. Bé, la idea no em desagrada; però no, gràcies. És el mateix que quan et qualifiquen d’escriptor, sí, ho soc, puc dir, perquè escric; però no visc d’això, no és el meu ofici. Segons la tradició ortodoxa tot batejat és ja un teòleg, perquè entén la teologia com a una realitat espiritual que es viu i no com una carrera acadèmica que només estudia conceptes abstractes. Per a Evagri Pòntic (345-399), un dels grans pares del desert egipcià, en el seu compendi Sobre l’oració, estableix aquest paral·lelisme: «Si ets teòleg, pregaràs veritablement, i si pregues veritablement, ets teòleg» (Pensament, 61); és a dir, per a Evagri, el simple fet de ser un batejat, ja significa que ets un teòleg. Més enllà d’aquestes qüestions que donen per a pensar-hi llargament, voldria aturar-me en algunes expressions que s’usen quan s’ha esdevingut alguna desgràcia personal o col·lectiva, com ha passat, per exemple, amb el terratrèmol de Veneçuela. Expressions com: «Déu m’ha salvat la vida», «gràcies a Déu, tots estem bé», «això és un càstig diví» o «Déu em castiga», «per què em fa això», són paraules recurrents davant la fatalitat que comporta la vida i, que sovint, són manifestacions que poden ser dites per qualsevol persona, encara que no confessi cap creença ni estigui adscrita a cap religió. Forma part del nostre llenguatge cultural occidental, el mateix passa quan desitgem un «bon Nadal!» o una «bona Pasqua!», perquè és de costum, malgrat que hom no cregui en res. Per començar, Déu no pinta res en les desgràcies humanes, passen perquè han de passar, així està escrit en la naturalesa. Digues-li atzar, destí, fortuna o infortuni, tot succeeix perquè sí, per alguna causa que a vegades desconeixem, i no estem protegits per cap abrigall d’invisibilitat. En aquest sentit, recordo la historieta que explicava el teòleg alemanys Dietrich Bonhoeffer en les Cartes des de la presó —conegut anteriorment sota el títol de Resistència i submissió. Lletres i apunts de captivitat—, quan va ser arrestat per la Gestapo l’abril de 1943, per oposar-se a l’Església que propugnava el nacionalsocialisme alemany d’Adolf Hitler en la dècada dels anys trenta i quaranta del segle passat, els Deutsche Christien (Cristians Alemanys), el d’un protestantisme de caràcter nazi i racista que es desvinculava de les arrels jueves, negant fins i tot la filiació de Jesús de Natzaret. També s’ha dit que va participar, no sabem en quina mesura, en el complot per assassinar a Hitler. Estant, doncs, en el camp de concentració de Flossenbürg, s’esdevingué un bombardeig dels avions dels Aliats i tothom es va posar a pregar a Déu perquè les bombes no els caiguessin al damunt, aleshores Bonhoeffer va pensar, que si no cauen aquí, cauran allà, i en ambdós llocs havien pregat perquè Déu els salvés. Què és el que passa?, què Déu salva uns i condemna als altres, escolta les pregàries d’uns i rebutja la dels altres? No, segur que no. En el fons, va descobrir que era inútil pregar, perquè les bombes si no cauen aquí, cauran allà i sempre hi haurà morts. Potser la pregària és un acte de simple supervivència, una mena de teràpia per a alliberar-se de l’angoixa que produeixen certes circumstàncies de la vida. És com aquell que no arriba a temps per agafar l’avió i queda en terra i poc després s’assabenta que l’avió s’ha estavellat en ple vol. Davant d’aquest fet, la resposta habitual és «Déu m’ha salvat la vida». Però què passa amb la gent que anava en l’avió. Déu no ha volgut salvar-les, o què? Bonhoeffer parlava, des d’un punt de vista teològic, d’un Deus absconditus, un Déu amagat i sempre desconegut, que es manifesta silenciós i estrany, velat i ensems present en la mateixa natura. Déu no ve a resoldre els nostres problemes, no és un deus ex machina, un «Déu-aspirina», que quan em fa mal el cap, recorro a ell per a alleugerir el meu dolor. Es tracta de viure la nostra vida com si Déu no hi fos, perquè no ens resoldrà els problemes del nostre existir. L’acte religiós, deia Bonhoeffer, és quelcom de parcial, la fe és un acte de la vida. Al capdavall, fa una interpretació «no religiosa» del cristianisme, talment una crida a l’edat adulta de l’ésser humà d’un poble que ja es considera adult. Com deia Pascal, és «útil per a nosaltres que Déu sigui amagat en part, i descobert en part, puix que és igualment perillós a l’home de conèixer Déu sense conèixer la seva misèria, que de conèixer la seva misèria sense conèixer Déu» (Pensaments, 599).
Suscríbete para seguir leyendo
