Fa anys, moltes ciutats assumien que només podien esperar, com cantava Sara Montiel. Esperar que arribaren inversions. Esperar que altres administracions decidiren per elles. Esperar que les oportunitats passaren prop i, amb sort, deixaren alguna cosa pel camí. Mentrestant, altres avançaven.
Quan en 2015 vaig arribar al govern, la Vall d’Uixó era una d’eixes que esperaven fumant… Em vaig trobar una ciutat paralitzada després de huit anys de governs del PP. Una ciutat sense projecte, sense ambició i amb una taxa d’atur que havia superat el 30% en 2013. La ciutat més vulnerable de tota Espanya. Però el pitjor no era només la situació econòmica. Era la resignació.
La sensació que ací ja no podia passar res. Però nosaltres mai ho vam acceptar. Perquè les ciutats també competeixen. Competeixen per atraure inversions, per generar ocupació, per retenir talent, per captar ajudes europees, per rehabilitar barris, per modernitzar serveis públics, per oferir oportunitats als joves i per construir un futur que faça que la gent vulga quedar-se a viure.
I si una ciutat es queda quieta, unes altres avancen. Això ens va passar durant molts anys i remuntar-ho no ha sigut gens fàcil. Estos anys hem treballat amb una idea molt clara: la Vall no podia continuar mirant des de la barrera. Havia de tornar a jugar. Havia de tornar a comptar.
Això passa quan hi ha projecte, estabilitat i una manera de governar que entén que el futur no espera. Hui la Vall d’Uixó viu el moment de major transformació de les últimes dècades. I no ho dic des del triomfalisme. Ho dic mirant la realitat després d’estos onze anys de govern progressista.
Projectes en marxa
Tenim en marxa la regeneració urbana de la Colonia San Antonio gràcies a fons europeus que altres municipis d’esta província han deixat escapar. Estem recuperant patrimoni històric com la Fàbrica de la Llum. Hem executat el Centre de Transformació Digital. Avancen les obres del nou CEIP Rosario Pérez i de la reforma del Sant Vicent. Estem impulsant el parc aquàtic de Sant Josep, el segon pavelló poliesportiu i la major excavació arqueològica de la història del poblat de Sant Josep.
També treballem per l’ampliació del polígon Belcaire i per atraure noves oportunitats econòmiques i industrials, tot i que la burocràcia no és sempre tan ràpida com ens agradaria i que la Generalitat Valenciana no pareix tindre molta presa per alleugerir els terminis. Competir hui no és només fer obra pública. És preparar una ciutat per al futur i que noves empreses vinguen a instal·lar-se a la Vall i les que ja estan ací puguen créixer.
I això també implica assumir riscos, afrontar dificultats i gestionar projectes complexos. Però pitjor seria no tindre projectes. Pitjor seria resignar-se mentre altres avancen i nosaltres ens quedem estancats, com ja hem patit massa vegades a la Vall. I estem veient-ho ara en moltes administracions governades pel PP: ciutats que renuncien a ajudes europees, governs que prefereixen la confrontació abans que el treball constant i institucions incapaces d’aprofitar oportunitats històriques per transformar els seus municipis.
Treball i constància
I això es paga. Perquè el futur no espera als pobles resignats i conformistes. Per això em preocupa tant el discurs dels qui intenten instal·lar la idea que tot va mal, que res paga la pena o que qualsevol dificultat és motiu per a parar-ho tot. Governar és molt més difícil que comentar i criticar des de la bancada de l’oposició. Les grans transformacions no passen d’un dia per a un altre. Necessiten treball, constància i moltes hores invisibles que no es veuen.
Però després arriben els resultats, després de molts esforços, molts mal de caps i moltes gestions. Fa onze anys la Vall d’Uixó competia en les estadístiques de vulnerabilitat. Hui competix per captar inversions, turisme, talent i oportunitats. I això ha canviat també la manera en què ens miren des de fora. La Vall ha deixat de ser una ciutat resignada i que es conforma.
Encara queda molt per fer, clar que sí. Però ara tenim una direcció i un projecte de ciutat que funciona. La Vall d’Uixó, per fi, ha tornat a creure en ella mateixa. Eixe és possiblement el canvi més important i més gran de tots. Que la gent torne a sentir orgull de la seua ciutat. Que torne a pensar que ací poden passar coses bones. Que els joves vegen oportunitats, que la ciutat torne a tindre ambició.
Mai he acceptat que el futur sempre passa en altres llocs. I en això continuaré. Amb errors, amb dificultats i amb moltíssim de treball, però amb una idea molt clara: la Vall d’Uixó no està feta per a esperar el tren que no passa per la seua estació. Hem vingut a competir i a agafar el tren del futur!
* Tania Baños és l’alcaldessa de la Vall d’Uixó
Suscríbete para seguir leyendo
