Un camarero trabajando. / Ground Picture
El proppassat 5 d’agost, el BOIB va publicar el text del Conveni col·lectiu del sector de l’hostaleria de les Illes Balears per al període 1 de març del 2025 a 31 de març de 2028. És un conveni que regula bona part de les relacions laborals de milers de treballadors i treballadores de casa nostra. Abans d’entrar pròpiament en matèria, em sembla pertinent fer, encara que sigui de passada, una precisió al concepte clàssic de «relacions laborals». Certament, continua referint-se al contenidor de normes que civilitzen la relació capital-treball, altrament dit, dels drets i obligacions dels treballadors i dels empresaris (des de, posem pel cas, el salari, a la panòplia de permisos retribuïts, o de les indemnitzacions en cas d’acomiadament, als possibles límits al poder empresarial). Però, en aquest punt del segle XXI, civilitzar el conflicte capital-treball ha d’incloure, tant sí com no, allò que el sociòleg i professor en la Universitat Sorbonne-Nouvelle, Aurélie Jeantet, anomena «emocions en el treball», com, per exemple, la sensació que el centre de treball no és un espai tòxic per la salut física i psíquica, o que la jornada laboral no és un període de temps de no democràcia ni llibertat o espais de vida en què les emocions personals i familiars no existeixen. És a dir, tot el que té a veure amb els riscos laborals psicosocials.
Feta aquesta digressió, tornem a l’objectiu d’aquestes ratlles: El text del conveni esmentat ve precedit d’una inusual introducció on s’afirmen coses tan impròpies d’un conveni col·lectiu com aquesta: «L’hostaleria a les Balears representa no només una font essencial d’ocupació i riquesa, sinó també un reflex de la nostra identitat, hospitalitat i qualitat com a destinació turística de referència internacional. Tanmateix, els profunds canvis que travessen la societat, l’economia i el mercat laboral fan imprescindible revisar i adaptar el nostre model de relacions laborals» (sic). No tinc cap dubte que, si aquesta insòlita introducció contingués alguna crítica o discrepància amb el pensament governamental, les autoritats laborals autonòmiques haguessin al·legat el «costum jurídic» per a, en aplicació de la competència de control de la legalitat dels convenis col·lectius, no publicar oficialment aquest disbarat.
En qualsevol cas, l’esmentada declaració introductòria, és una peça que ens porta al fangar de les «batalles culturals». Comencem comentant breument la de contingut estrictament laboral: Els signants del Conveni Col·lectiu ens diuen que és «imprescindible revisar i adaptar el nostre model de relacions laborals». Aquest és el subterfugi de l’univers ultra neoliberal per a reclamar més precarietat laboral desprofessionalitzadora i de precarització vital, el manteniment i enduriment del poder empresarial, la desdemocratització de les relacions laborals, ignorar les dites «emocions laborals», i imposar el viure -o el malviure- únicament per a treballar.
Ara bé, el tema fonamental d’aquestes ratlles és que, els signants del text que comentam afirmen que: «L’hostaleria a les Balears [… és també] un reflex de la nostra identitat». Com ens va ensenyar el mestre Josep Fontana, la identitat d’un poble és un concepte en construcció, però, en tot cas, sostinguda per una cultura compartida. En qualsevol cas, és temeràriament agosarada aquesta associació d’un negoci -el de l’hostaleria- amb la nostra identitat. Aquest és un assumpte recurrent en el debat del segle passat entorn del turisme illenc. Per exemple, indirectament, està present en els dos Llibres Blancs del Turisme (1987 i 2009), i directament a la conferència inaugural de les Segones Jornades de Turisme i Medi Ambient que, organitzades per l’Institut d’Estudis Ecològics (INESE), se celebraren l’octubre del 2000. El conferenciant va ser el qui a l’aleshores era rector de la Universitat de Barcelona, Antonio Caparrós Benedicto que, per cert, ens va deixar pocs dies després d’haver dictat una conferència amb molts d’aforismes. Fa un quart de segle ja era força discutible afirmar que «es posible generar una identidad balear basada en unos valores identitarios vinculados al medio ambiente y al turismo». Identitat basada en qualsevol cosa que no siguin cultura, llengua, i valors adquirits de les lluites històricament compartides em sembla, en el millor dels casos, un constructe mercantil, i, en qualsevol cas, un disbarat. Encara més, en plena crisi climàtica i de desigualtats, lligar la nostra identitat col·lectiva a una activitat econòmica interpel·lada a decréixer i a repartir substancialment millor els beneficis crematístics per a la supervivència del planeta i d’una vida col·lectiva amb uns estàndards de cohesió social decents és una macabra ocurrència.
En resum, voler dir que l’estat de turistificació -àmpliament rebutjant a enquestes demoscòpiques i a mobilitzacions ciutadanes mai vistes- és un tret identitari només té una possible explicació: «El triomf final d’un sistema de dominació s’aconsegueix quan el dominat comença a cantar-ne les virtuts», en paraules de Ngũgĩ wa Thiong’o al seu imprescindible llibre «Descolonitzar la ment». Una explicació tan comprensible pel que fa a les elits de la turistificació, com inexplicable per part de la representació dels treballadors i treballadores. En fi, ja ho cantava Raimon: «Qui perd els orígens, perd identitat».
