I si Mr.Trump fos una criatura artificial fabricada en un laboratori com ho era aquell cos d’home que confegí el Doctor Frankenstein a la famosa novel·la de Mary Shelley? No em semblaria estrany si ara vinguessin a dir-me que és un producte de la imaginació d’un equip de científics, perduts en un racó del món, allunyats de la gent. Potser el varen fer en secret, l’inventaren en secret i fingiren que era natural. Però podria esser una manufactura sintètica, il·lusòria, un producte de l’experimentació. El resultat d’un procés on es mesclaria la fantasia i la ciència, com Robocop, posem per exemple. Però el protagonista de la pel·lícula de Paul Verhoeven, tot i que després de mort és transformat en un ciborg que exerceix de policia implacable, poderós i blindat a qualsevol rastre de la seva vida anterior, en una ciutat –Detroit- col·lapsada per la corrupció i el crim, no és capaç d’oblidar aquells fragments que persisteixen de la seva humanitat. Crec que no és el cas de Mr. Trump.
Diuen els antropòlegs que les criatures artificials, des de les petites figures egípcies en les quals es reencarnaven els difunts fins als robots de l’última generació, esdevenen un mirall en el qual els homes es confronten amb la seva imatge. És possible que, en veure a la pantalla del televisor el president nordamericà assegut al despatx oval, em vegi a mi mateix? No sé si és possible. Però diuen que els homes, en veure la seva imatge i comprovar que la criatura que els representa no els agrada, es tornen violents i agressius. Podria pensar que Mr. Trump no s’agrada a si mateix. I és que, en creure’s un déu, els homes reprodueixen les mateixes bregues que feien entre si les divinitats de l’Olimp.
El doctor Frankestein, incapaç de controlar les conseqüències de la seva creació, odiava el monstre que havia creat perquè pensava que li havia sortit desencertat i contrafet, un esguerro. La pregunta seria: Deuen estar satisfets de la seva criatura els científics que fabricaren Mr. Trump, en el cas que sigui un producte de la fantaciència?
Es tracta de donar vida a una matèria estàtica i immòbil, construir quirúrgicament una criatura a partir de diverses parts orgàniques procedents d’altres cossos morts, de dissenyar un personatge a la carta. El doctor Frankenstein va recórrer diversos cementiris, obrí les tombes, tallà les peces que necessitava. Després, al laboratori, les va confegir i construí un home deforme i monstruós. Un col·lage. El connectà a uns dispositius i li feu una sèrie de descàrregues elèctriques.
De principi la criatura feu algunes contraccions i aviat el doctor va adonar-se que, amb les descàrregues, els músculs començaven a moure’s, ni que tinguessin vida pròpia. Palpitaven els membres d’aquell cos recén construït fins a alçar-se. D’altres ho havien intentat convençuts que es podia fabricar un home a partir de materials orgànics. Hi va haver qui pensà que aquests homes es podrien reproduir en massa a fi de fer-los fer feina o enviar-los a la guerra en lloc d’altres homes. Avui sabem que, en temps passat, en algunes plantacions de canya del Sud americà es produïen els esclaus necessaris de forma natural i, d’aquesta manera, no els havien de comprar ni havien de portar-los d’Àfrica.
Amb la fabricació de la criatura del doctor Frankenstein aparegué un nou terror per a la humanitat: la por al que pot sorgir de l’experimentació científica. La por a l’imprevist.
No sabem de manera certa si Mr. Trump és una criatura creada en un laboratori, programada perquè descompongui l’univers. Però res de sentiments, ni un rastre d’emoció humana. No el varen fabricar perquè perdés el temps.
Suscríbete para seguir leyendo
