D’acord amb la Viquipèdia, el realisme màgic és un moviment artístic que consisteix a introduir elements sobrenaturals en les pintures o narracions de caràcter realista, de tal manera que queden incorporats a la quotidianitat dels personatges. Però pens que de vegades la vida ens ofereix instants de realisme màgic, estones que, per poc que ens hi fixem, ens proporcionen moments o experiències irrepetibles, ja sigui pel context o per la situació en què es produeixen.
Tot succeí fa alguns dies, quan un grup d’amics quedàrem per anar a berenar a un hort prop de Son Ferriol, concretament al domicili d’un d’ells, en Miquel. Val a dir que, a més d’una bona amistat, el vincle comú que ens uneix és que tots vàrem ser alumnes de La Salle, primer al Pont d’Inca i més tard a Palma, al col·legi on avui en dia hi ha els jutjats de Via Alemanya. El més curiós és que allò que ens va arreplegar de nou després de molts d’anys (gairebé 50, potser més) va ser un episodi delicat en la meva salut que afortunadament vaig superar. Aquests amics decidiren fer un grup de WhatsApp per donar-me coratge i ànims, cosa que sens dubte aconseguiren. Bona prova d’això és que de llavors ençà ens hem vist un grapat de vegades per fer una cosa tan senzilla com berenar plegats i recordar els bons moments (i els no tan bons) viscuts junts a l’escola: els professors, els hermanos de La Salle, els alumnes, les anècdotes de tota classe i condició…
En Miquel sempre va ser algú especial, per a mi. Per dos motius: el primer, perquè tenia una habilitat prodigiosa per al càlcul i les matemàtiques, assignatures en què la seva intuïció i intel·ligència estaven sensiblement per damunt la mitjana; el segon, perquè supòs que li vaig caure bé i em «protegia» d’aquells alumnes que pretenien abusar o sobrepassar-se amb la meva persona, de la qual cosa sempre li estaré agraït. A aquestes alçades ja haureu endevinat que en Miquel era gran i fort, i efectivament, així era. Anava i venia a escola cada dia en bicicleta des de Son Ferriol, una bicicleta d’aquelles d’un temps, feixuga i reforçada, encara la podria pintar. M’impressionava el fet que per berenar duia sempre dues llesques enormes de pa amb sobrassada; això i el seu comportament, natural com el seu origen, va fer que ben aviat el batiassin amb el sobrenom de «el payés», sovint de manera despectiva, a la qual cosa ell responia amb una també natural contundència si el subjecte en qüestió s’extralimitava en l’abús o repetició del qualificatiu.
El dia que anàrem a berenar a ca seva va ser especialment màgic. Gairebé res no havia canviat, després de més de 50 anys: el mateix hort, les mateixes cases, les mateixes sensacions, en definitiva, que vàrem experimentar la primera vegada que trepitjàrem ca seva. Entràrem dins la cuina: sa mare -92 anys- seia en un balancí a un racó i somreia constantment. Vaig fixar-me en la seva mirada: era generosa i intel·ligent a parts iguals, idèntica a la que té en Miquel. A la taula, ben parada, no hi va faltar res: pa pagès, camaiot, formatge, cuixot, botifarrons, olives, tàperes… I tomàtigues de ramallet, cultivades per ell i que poc o res tenien a veure amb les que venen a les botigues o supermercats. Pareixia com si el temps s’hagués aturat, en aquella casa; com si el progrés o la modernitat no hi hagués arribat, no sé si m’explic. I no obstant això s’hi respirava una atmosfera serena, plena de la senzillesa i autenticitat que encara transmeten alguns indrets de foravila.
Pareixia que allò havia estat un berenar més, en el decurs de les nostres trobades. Però amb això en Miquel, a l’hora d’acomiadar-nos i sense cap mena de dramatisme, ens digué que estava malalt i que l’havien hagut d’operar, aparentment amb èxit. Ho va fer amb la mateixa grandesa i serenitat amb què em defensava d’aquells banastres que em volien pegar a l’escola, i només per això vaig tenir l’absoluta certesa que se’n sortiria, com així serà. Per tot plegat intentava explicar això del realisme i la màgia, en el sentit que sovint els podem trobar al sempre bell i imprevisible Llibre de la Vida, com en les pàgines escrites per en Miquel i els meus bons amics de La Salle.
Suscríbete para seguir leyendo
