Quan la crispació, promoguda de forma tan artificiosa com irresponsable, arribi a un punt sense retorn, de ben segur que ningú no voldrà ser el pare de la criatura. Tanmateix, convé precisar que atiar el foc de la revolta en contra d’un poder legislatiu que només pretén aprovar una llei que amnistiï els fets vinculats al procés independentista català ho fan els uns i no ho fan els altres. Per tant, si allò que hauria de ser contemplat amb absoluta normalitat —tenir projectada una llei— ho criminalitzen fins a l’exasperació els qui haurien de ser els primers defensors teòrics de la santedat del sistema, convindrem que quelcom no va bé, que tot plegat trontolla, que l’estructura pot ser que estigui corcada, a frec de col·lapsar. Així doncs, deteriorament institucional en un grau mai vist fins ara, exemplificat en la cara agra del monarca en l’acte protocol·lari de presa de possessió del nou Govern, vet aquí la síntesi de tot plegat.
El monarca —això ve d’antic!— ha pres partit pel costat de la reacció, com ho ha fet el conglomerat de poder que el suporta o, més aviat, que se suporten recíprocament. Aquest entramat ha actuat, actua i actuarà, durant el que resta de legislatura i quan convingui, de forma exemplarment coordinada (i, potser, fins i tot, de forma eficient). Però, qui ha aportat la cobertura ideològica? Qui ha ordenat a les tropes que anessin al combat amb les consignes ben apreses i l’estratègia ben definida? La FAES, la fundació de l’ínclit José Maria Aznar, superb, displicent, ben disposat a capgirar-ho tot de cap per avall si així satisfà la seva insadollable vanitat. Amb l’exèrcit desplegat, doncs, amb la col·laboració d’elements del PSOE més cavernícola —González i Guerra, posem per cas—, que s’han sumat amb entusiasme a la disbauxa del franquisme revifat, l’ofensiva que no cessa pretén fer ingovernable el país, per tal que, després —aquest és el quid de la qüestió!—, accedeixin al poder els qui consideren que hi han estat desplaçats.
Alguns d’aquests membres integrants de l’aixecament ultradretà mereixen una anàlisi particular. Per exemple, l’alt funcionariat, el posicionament ideològic del qual condiciona o pot condicionar en tot moment les decisions polítiques. En efecte, els poders executiu i legislatiu adopten una determinada línia d’actuació, la que sigui. Però passa sovint que un dictamen negatiu o una redacció abstrusa d’un paràgraf d’una llei qualsevol malmet la decisió política volguda. I aquest apunt final, aquesta recomanació sobre la correcció d’una llei o d’un decret, és a les mans dels anomenats alts funcionaris de l’Estat —inspectors d’Hisenda, inspectors de Treball, advocats de l’Estat, diplomàtics, tècnics comercials de l’Estat…—, agrupats en els anomenats cossos. Doncs bé, reunits el passat dijous, han anunciat que elaboraran un comunicat per mostrar la seva preocupació davant els pactes signats per Pedro Sánchez amb els partits independentistes. No havíem quedat que els funcionaris, tots, en l’exercici de la seva funció, havien de ser neutrals? Doncs, semblaria que no era ben bé així.
Però la cosa no acaba aquí. Quan s’esdevé que el poder judicial s’erigeix en un protagonista més de la disputa política, vol dir que la crisi institucional té ja unes dimensions inabordables. El pacte Junts-PSOE va reconèixer implícitament que l’independentisme català no havia estat perseguit judicialment per cometre delictes, sinó per la seva ideologia. Perquè posava en perill la perpetuació d’una essència intocable, que es diu la unitat de la pàtria, que és un axioma a partir del qual tot neix i es justifica. Ha estat, és, allò d’emprar el dret com a arma de guerra, com a instrument per anihilar l’adversari. Ara, utilitzar els procediments judicials per combatre l’adversari polític, rep el nom de lawfare. Bé està el neologisme si serveix, com serveix, per entendre’ns i sintetitzar una realitat negada fins ahir mateix, a saber: que la ideologia i la pràctica independentistes no eren delictes, sinó l’exercici de drets democràtics.
De manera que la cúpula judicial ha adoptat públicament i sense matisos una postura política. S’ha posicionat en contra de decisions que són competència del Parlament i del Govern. És a dir, intervé en el debat polític i s’alinea amb una determinada posició partidista. Sap l’aristocràcia togada —i els fets ho confirmen— que la poden dir tan grossa com sigui necessari, que poden incórrer en tot tipus de desviacions perquè se senten i són materialment impunes. Per això, com a la guerra tot val, i la plena certesa que no et passarà res els inhibeix la contenció: anul·len nomenaments de càrrecs designats pel PSOE, fan conferències, es reuneixen i es manifesten per posar en relleu que rebutgen la non nata llei d’amnistia i la revisió crítica de les seves sentències, imputen delictes de terrorisme al president Puigdemont i a Marta Rovira perquè la futura llei no els sigui aplicable…
Tanmateix, determinades veus ja han advertit, des del mateix cor de l’Estat, de la gravetat intrínseca que representa tot plegat, a saber, que els jutges intervinguin activament en la política com uns actors més. Algú va dir al respecte, fa estona, que quan la política entra dins la sala dels tribunals la justícia surt espantada per la finestra. Si fa no fa, és la mateixa idea que expressà, en una entrevista recent (a RNE), la segona autoritat democràtica del país, la mallorquina Francina Armengol, quan advertí que la democràcia estava en perill si els ciutadans sentien que el poder judicial no era independent. Doncs, això.
Per acabar, dues acotacions que venen a tomb. La primera, els jutges d’aquí, ben al contrari d’allò que ha passat a altres contrades, han tingut el bon gust de callar. Ni han sortit davant les seus judicials per manifestar-se, ni han proclamat les seves afinitats o desacordances polítiques amb ningú, ni han emès manifestos sobre res. En aquest punt, les directrius impartides per Carlos Gómez, president del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, s’intueixen, més que s’intueixen, decisives. La segona i en sentit ben divers, el Col·legi d’Advocats de les Illes Balears no ha sabut, no ha pogut o no ha volgut fer front a les pressions i ha compromès la neutralitat política de la corporació que diu defensar. Així ha estat per mitjà d’un trist comunicat (de 10 de novembre d’enguany) en què rebutja, del pacte Junts-PSOE, l’ús del terme lawfare, perquè, diu, crea dubtes sobre la independència dels tribunals. Omet el comunicat, no obstant això, establir una relació entre aquesta pèrdua de credibilitat i la mateixa actitud de significats membres de la judicatura quan s’erigeixen en censors de l’activitat parlamentària.
