«Com que escric en una llengua arcaica», confessa el narrador d’Andrea Víctrix, la novel·la futurista de Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980), amb la qual va guanyar el Premi Josep Pla el 1973, «no puc deixar d’atribuir un sexe a les persones, però per a Andrea, segons vaig comprendre aviat, tot pertanyia al gènere neutre».
I, efectivament, les paraules d’aquest narrador, alter ego de Villalonga, han acabat sent profètiques. Actualment, hi ha molts intents de proveir el català d’elements lingüísticament neutres com elli (per a ells i elles) i totis (tots i totes). En castellà, entre molts altres exemples, hi ha equivalents com queridx (per queridos i queridas) i muchache (per muchacho i muchacha). Val a dir que Villalonga, com que escrivia abans de Judith Butler, no fa diferència entre gènere, sexe i orientació sexual. Per a ell, tot és un temible i terrible error.
Així les coses, ens trobam l’any 2050, quan el narrador, un ésser vivípar de pare i mare, es desperta a Turclub (Mallorca) després d’haver estat congelat des del 1965. Quan es desperta, es troba en una societat que no reconeix. Tothom beu Hola Hola; els infants es fan en centres de reproducció, sense pares i dins incubadores; es consumeixen innecessàriament molts atòmico-domèstics; les flors, els arbres i la fruita són de plàstic; la indumentària s’ha homogeneïtzat i és, com diríem ara, unisex; tothom va vestit amb túniques romanes sense distinció entre la moda masculina i la femenina; la Seu ha estat esbucada i s’ha convertit en «un bloc d’apartaments, garatge i estació de serveis»; les relacions sexuals són «Orgies Col·lectives» per evitar la intimitat, i els cambrers són els nous aristòcrates.
Éssers no-binaris
A Turclub, el o la ministra del Plaer és Andrea Víctrix, un ésser androgin, possiblement hermafrodita, amb «els pits com una post», a vegades descrit com «un al·lot d’avui, un al·lot fi, un marieta […] un marica», però que en una ocasió també és titllat incongruentment de «marimacho» i, en altres moments, apareix com un ésser malaltís, demacrat i possiblement sifilític.
A més, Turclub és governat per un líder suprem autoritari que, com Andrea, també és no-binari: Monsieur-Dame. La societat s’ha abocat a un món determinat pel consumisme, l’industrialisme, els sistemes autoritaris, el cataclisme ecològic i la implosió dels ecosistemes naturals, i també per l’absolut control de la població a través de la propaganda. I al capcurucull d’aquest infeliç món, amb ecos d’Aldous Huxley i George Orwell, però també de Honoré de Balzac i les seves narracions sobre l’atracció de l’androgínia, Séraphîta i Sarrasine (si bé Balzac simpatitza amb els no-binaris i Villalonga els execra), s’imposa el no-binarisme.
Les pràctiques sadomasoquistes a Turclub també són normals. El masoquisme és «cosa corrent… De l’homosexualitat, ja no se’n parlava». Els líders són no-binaris, Andrea i Monsieur-Dame, i l’heterosexualitat és il·legal. El narrador, en tot cas, home suposadament sensat avesat al món del passat (circa 1965), vol deixar clar que ell no accepta cap d’aquestes noves proclivitats i declara: «M’estim més tornar al meu temps, quan una dona era una dona i un home un home de veritat». I més tard afegeix: «A mi no m’agrada res d’això del ‘tercer sexe’…». ¿Villalonga es curava en salut davant possibles desitjos d’orgies col·lectives, així com pruïges andrògines, homosexuals i sadomasoquistes?
Andrea Victrix
Llorenç Villalonga
Epíleg de Ramon Mas
ADIA
392 pàgines, 22,00 euros
No deixa de ser curiós, en tot cas, que en el món distòpic que descriu Villalonga a Andrea Víctrix un dels elements més rellevants d’aquesta decadència moral, social i política sigui haver entrat en una etapa que avui qualificaríem de no-binària. Allò que molts col·lectius progressistes contemporanis considerarien un guany, la impugnació de l’estat patriarcal, per a Villalonga és una hecatombe, una passa enrere.
Impacte acadèmic
Segons un índex d’impacte acadèmic, Villalonga és objecte d’uns tres-cents articles d’investigació, a més de centenars d’escrits periodístics. Comparativament, Josep Pla en té uns dos mil, i Blai Bonet, uns cent cinquanta. Andrea Víctrix, per exemple, ha estat recentment reeditada i també s’ha traduït a l’anglès; Sílvia Ventayol Bosch, d’altra banda, li ha dedicat una sòlida monografia en exclusiva. Tot són bones notícies, perquè aquestes fites no són poca cosa i ajuden a contextualitzar l’impacte actual de l’autor.
Dit d’una altra manera: Villalonga continua sent un escriptor molt rellevant avui. Els qui el vulguin cancel·lar es veuran en dificultats. Les seves propensions dretanes o la seva relativa homofòbia, per anomenar-la d’alguna manera, s’han de tractar críticament, s’han de qüestionar i no s’han d’intentar ocultar. Ara bé, l’obra literària en si és una altra qüestió, perquè perdurarà. I perdurarà perquè Villalonga va tractar temes que continuen tenint vigència, com la qüestió que avui anomenaríem trans, queer o no-binària.
Andrea Víctrix, malgrat aquesta vigència, no és estructuralment una gran novel·la. La narració es desenvolupa a través de les reflexions d’un carca que no suporta l’infortuni de la vida moderna. Aquestes reflexions sovint apareixen en forma de diàleg amb personatges que representen el món antic (abans del 1965) i el modern (2050): una treballadora del sexe, Lola; l’androgin o l’andrògina Andrea; un psiquiatre freudià excèntric; etcètera. Aquests personatges es posicionen i argumenten a favor o en contra d’aquest nou món feliç.
Villalonga, contràriament a altres autors, no té una frase pròpia i inconfusible com la de Pla, amb la seva prosa succinta i antiverdagueriana, o fins i tot la de Bonet, amb els seus mallorquinismes pagesívols i exòtics a l’oïda barcelonina. Villalonga destaca sobretot per la temàtica: l’aristocràcia provinciana, la paròdia social, la sàtira de la jazz age mallorquina, entre d’altres. I així, Andrea Víctrix encara enganxa avui per la seva distopia del futur i per situar al centre d’aquest gran fracàs de la modernitat el no-binarisme. Justament per això mereix ser llegida.
Otras recomendaciones de Los libros con estilo escogidos por ‘Bellver en abril’.
Suscríbete para seguir leyendo
