Cal eixir a triomfar en tots els partits, però en el de hui encara més, no pel rival, sinó per la situació i les expectatives. S’inaugura l’últim terç de la lliga sense tindre res guanyat, ni tampoc perdut en térmens de resultats, i la situació és de tot oberta, i a un xicotet pas de no dependre de ningú, en una lluita que no deixarà de ser angoixosa fins a l’acabament de la lliga. Però tocava emportar-se hui la victòria també per les expectatives, perquè era el moment idoni, el colp necessari perquè ens donara l’impuls que les jugadores, l’equip tècnic i l’afició esperen: el reviscolament, arribar i marcar, començar l’ascens… Per desgràcia, una cosa eren els propòsits i una altra la realitat.
Les prestacions de Rai Carrasco durant la primera part ens feia pegar-li voltes a una idea: què hauria ocorregut si haguera jugat contra l’Atlético de Madrid. Enfront de les gallegues, quasi tot el perill ha vingut d’ella, començant pel gol de l’1-0 que tan prompte com en el minut 3 ha avançat al Llevant UD. De nou, igual que en cada encontre, es mostrava un equip amb mentalitat vencedora, i amb un control del joc que s’ha estés durant els primers vint minuts, a partir dels quals el Deportivo Abanca creà més ocasions de perill, abocat en l’àrea de Tarazona, i amb les valencianes eixint amb la pilota controlada o de contraatac. El trident Rai Carrasco, Ana Franco i Ari Arias es desenrotllava amb facilitat fora i dins de l’àrea, sense que en cap de les quatre ocasions en què es podia haver cantat gol la pilota acabara acaronant la xàrcia d’Inés Pereira. I el perdó implica desgràcia: així, en el minut 40 l’uruguaiana Pizarro ha aconseguit empatar, entrant sense marca, en una banda esquerra llevantinista descompensada en la defensa. Encara així, Rai Carrasco tingué l’empat en els peus en el 44’, en el marc, per part de les valencianes, de certes imprecisions, males lectures i una miqueta de precipitació.
En la segona part, el Deportivo isqué amb molta més agressivitat i amb la imposiciò del seu criteri, amb pressió dalt de fins a quatre jugadores, lluita constant en el centre i arribades d’esglai. De fet, fins al minut 53 no assistírem a la primera aproximació del Llevant, quan Ana Franco ha pentinat sense conseqüències una pilota dins de l’àrea. Fèiem menys mèrits que en la primera mitat, però estàvem ahí. Ara bé, en el 58’ Marisa aprofitava, arran d’una falta centrada des de la dreta de l’atac gallec, una manca d’entesa en la defensa llevantinista i una pilota que s’ha escapat de les mans de Tarazona. Pujava al marcador un 1-2 que coia molt, pel capgirament de les bones perspectives i perquè els dos gols s’han produït en una errada defensiva i un despropòsit. La segona diana ha atordit el Llevant, que durant més de quinze minuts no arribava ni creava; pel contrari es produïa un esglai en la porteria de Tarazona quan en el 68’ se li ha escapat una altra pilota…
Amb l’entrada d’Inés es donà més èmfasi a la banda dreta, i s’aconseguí a mitges. El mal menor paregué arribar amb un gol en el minut 89 de Carol Marín, després d’una falta llançada al travesser per Rai Carrasco; tanmateix, la col·legiada l’ha anul·lat per fora de joc previ a la rematada de la saguntina. El llarg temps de descompte ha sigut un atac enfollit del Llevant sense cap de profit, malbaratant una victòria i al remat perdent un punt que de nou se li’n va per la mínima.
Arbitratge lamentable
Lamentable, això sí, l’arbitratge d’Ylenia Sánchez, a qui, a pesar de no haver intervingut directament en el resultat, li ha faltat igualtat de criteri a l’hora d’assenyalar faltes i, sobretot, de traure targetes, marcant des de l’inici una càrrega sobre el Llevant que no es corresponia amb el joc.
