És del tot curiós, o potser no tant, la pressa que n’han tingut alguns, especialment polítics, que desitjaven aprofitar-se de qualsevol esdeveniment per trist i desconsolador que fos, per guanyar protagonisme o vet a saber què, i fer-se amb l’exclusiva del funeral en l’accident ferroviari d’Adamuz que va segar tantes vides. La presidenta de la Comunitat de Madrid, la del «p’alante», Isabel Díaz Ayuso, volia que fos una missa funeral a la catedral de l’Almudena de Madrid presidida per l’arquebisbe José Cobo, igual com va fer anteriorment amb la dana del País Valencià; en canvi, des de les instàncies de l’Estat, volien una mena d’homenatge-funeral de caràcter més aviat laic segons la línia marcada per la Constitució espanyola, la d’un estat laic que intenta no afavorir a cap de les religions establertes en l’Estat espanyol; mentrestant, davant la discussió que si es feien exèquies, missa funeral o homenatge o qui sap quina altra cerimònia, ningú va demanar als familiars de les víctimes que és el que volien elles. I aquestes varen triar una missa funeral a Huelva, d’on era la majoria de les persones que varen morir. Quin sentit hi havia de desplaçar-se a Madrid per a celebrar-la allà? Segurament cap, que no fos alimentar encara més l’«ego» de l’Ayuso. Tan sols acompanyaren a la susdita presidenta el president del Senat, Pedro Rollán, i el batlle de Madrid, José Luis Martínez-Almeida. Una posada en escena on feia la impressió que la protagonista era ella i no les víctimes del tràgic accident.
En el mateix dia, però unes hores abans, a Huelva, en el Palau d’Esports Carolina Marín, s’oficiava la missa funeral, presidida per l’arquebisbe Santiago Gómez Sierra, amb la presència dels reis, representants del Govern central i de la Junta d’Andalusia i del mateix Ajuntament. Fou una celebració sòbria i molt sentida, especialment quan Liliana Sáenz, filla d’una víctima, Natividad de la Torre, que des de l’ambó de l’improvisat presbiteri va dir, entre altres coses, que aquest era l’«únic funeral» que corresponia celebrar, ja que Andalusia és un poble creient i és abraçant la creu on troben el seu més gran consol. A hores d’ara l’homenatge que el Govern central i la Junta d’Andalusia anaven a celebrar de comú acord ha estat suspès sine die perquè una part dels familiars de les víctimes no volen assistir-hi. Per cert, a cap de les celebracions esmentades no ha anat el president de Govern, Pedro Sánchez, que també ha rebut crítiques a tort i a dret. Si hi vas, és perquè vol aprofitar-se i treure’n rèdit electoralista i, si no hi vas, és una manca de sensibilitat i empatia envers les famílies de les víctimes. Faci una cosa o altra, sempre tindrà detractors, especialment Miguel Ángel Tellado. Potser aquí caldria aplicar aquella dita que diu «Pensa de manera que pensin que no penses». D’altra banda, sovint, des de la casta política hi ha la tendència de convertir els funerals en unes exèquies altisonants, particularment si són les dels caps d’estat. A més, fan ús d’una litúrgia molt semblant a la religiosa, amb espelmes, música, discursos, silencis, amb vestimentes adequades per aquest acte (com el color negre, per exemple), etc.
Es fa difícil construir una litúrgia, diguem-ne laica, que no tingui una certa similitud amb la religiosa, probablement perquè és quelcom que està separat de la vida quotidiana, és alguna cosa totalment excepcional. Per tant, és una litúrgia amb elements ‘sagrats’, és a dir, separats, apartats del comú, una mena de poder sobrenatural que la fa realment especial, fins i tot la música que s’escull en aquests actes té una rellevància única que toca els cors dels presents, ja poden ser peces clàssiques com l’«Ave Maria» de Franz Schubert, l’«Adagi» d’Albinoni, «Les quatre estacions» de Vivaldi, «El cant dels ocells» de Pau Casals o aquelles cançons entrelligades a la cultura popular de la zona, entre altres, per a no parlar de les més modernes i inclassificables. Les semblances són manifestes sense cap mena de dubte, malgrat que siguin diferents protocols i diferents maneres de donar sepultura al difunt. No sé si va ser Susan Sontag qui va dir que cada època ha de reinventar per a ella mateixa un projecte d’espiritualitat, en el sentit que cal tornar a rellegir els textos i construir una nova hermenèutica narrativa, saber arriscar i proposar una nova síntesi tant en l’acte de creure com en l’acte de viure. En la vida hi ha multitud d’encreuaments, de direccions, rutes, fronteres, travessies, viaranys i també, perquè no, un sentit transcendent a tot allò que fem.
