SEMBLA UN ANUNCI PER PARAULES. No oblidis el vent, ni el bosc, ni els cristalls, ni els ocells, ni les pesqueres, ni les llàgrimes de les coses, ni les mans que pensen. No oblidis l’art de desentranyar les butzes dels ametlers en flor que sobreviuen a la pesta. No oblidis com has d’empènyer els niguls per trobar el camí de tornada. No oblidis ensumar la blavor dels tomarins per descobrir els penya-segats amarats amb el tremolor de la marina. No oblidis dibuixar palimpsests ferotges, tendres i atroços damunt les dunes plenes de saladina i d’assutzenes. No oblidis obrir bé les orelles per escoltar de cop alguna cosa desconeguda que sembla arribar de l’eternitat. No oblidis que els no-dits són governats pel sentit de la mesura, de l’equilibri, de l’harmonia i la desconfiança per la rima que ofusca la veritat. No oblidis que els llibres bells estan escrits en una espècie de llengua estrangera; sota cada mot cadascun de nosaltres posa el seu sentit o, al menys, la seva imatge que és un contrasentit. No oblidis els gests de la paula que arriba cansada, feta malbé de violacions i derrotes, tan acabada que et necessita sens falta per sobreviure. No oblidis remuntar els cursos del temps, canviar els punts de vista i els focus per intentar percebre els límits i les fronteres, les diferències entre l’íntim i l’èxtim, el personal i el dicible, entre les flors i les relíquies. No oblidis el quadern de notes, un espai productiu ple de potencialitats, obertes i disperses, unides en un dispositiu d’altes tensions, reserva i aliment dels escrits, desencadenador d’inaccessibles, zona activa que serveix per formular interconnexions noves i vectors de força entre dos elements que no estaven destinats a trobar-se, reiniciador, un bloc sensible, alhora afectiu i mental, amb una coloració forta que és la del moment precís de l’existència feta esborrany, sismògraf dels moviments interns, de les aventures emocionals, dels avorriments i dels blocatges, camí entre el gest de l’apropiació i el de la metamorfosi que seria el de l’escriptura. No oblidis la seducció immediata, quasi brutal, que la frase ha de provocar al lector com una fiblada de pler, l’energia de la llengua al viu, una singular vitalitat de la presa i la sorpresa d’una veu alhora lírica i burlanera, d’un ritme present i perdut en la correntia del verb capaç d’informar la matèria dels mots i el teixit del món. No oblidis que escric un «work in pregross» com m’ensenyà James Joyce. No oblidis la poesia dels intervals. No oblidis aquest mirall en què escrivim i ens escrivim, en què llegim i ens llegim. No oblidis el toc furtiu, la carícia empresonada, l’escrit en moviment… No oblidis que escric amb l’orella. No oblidis que els terrosos són una literatura indirecta, que els colors del món són una literatura indirecta, que les muntanyes són una literatura indirecta, que els ullastres són un literatura indirecta, que els sentiments són una literatura indirecta: un discurs viu i vivificador. No oblidis que la bellesa no és: esdevé. No oblidis la força substantiva de l’amor que mou el cel, la lluna i les esteles.
INCITACIONS. Hi ha una Mercè Rodoreda que no coneixem, la del recull Avui, que ens són familiars la browning i els gàngsters. Periodisme, humor, sàtira (Comanegra). Las lletra periodística d’una al·lota de vint-i-cinc anys que amb una empenta coratjosa i lluitadora entrevista personalitats tan importants com misògines que no suporten les dones escriptores, fa una crítica literària, teatral i cinematogràfica justa i esmolada, satiritza amb prosa afilada la crème de la crème cultural i es carrega els enemics de la llengua catalana. És prolífica i escriu amb el seu nom i pseudònims. Tota aquesta escriptura de periodisme cultural feta amb passió, dinamisme i desimboltura repartida en diaris, revistes i magazines entre els anys 1932 i 1934 l’ha recollida l’escriptora Mercè Ibarz, i ens l’ofereix endreçada en gèneres periodístics, amb molts de textos inèdits i amb la llista dels pseudònims. «No podia imaginar quina periodista havia estat, l’únic que sabia és que no n’havia parlat mai, que aquella etapa no la recordava ningú i que ella se n’havia ocupat prou bé, d’aquest oblit», ens diu la Ibarz. Gràcies a un treball magnífic podem llegir una Rodoreda que fa una crítica lliure, oberta, raonada i sense favoritismes ni provincianismes. Per exemple ataca a Josep Pla pels seus errors de sintaxi, o fa un poema satíric per a Salvador Dalí on li diu «bigoti de rata». No sé quina la va fer a una Rodoreda emmascarada a Cèsar August Jordana, però aquest sentint-se maltractat no va tenir pèls a la llengua i li contestà així: «Com que allò que Hari-Hara diu que dic, jo no ho he dit mai, l’invito demà, a les quatre de la matinada, a trobar-se amb mi als afores de la ciutat. Armes a triar: pistola, fusell, espasa, trabuc, ploma. Tinc padrins que m’apadrinen».
Amb aquest llibre podem veure de pinte en ample el panorama periodístic de la cultura catalana que sintonitzava en tots els terrenys amb els corrents més moderns de la cultura europea. La Rodoreda assegura que és valenta per parlar sense embuts, assegura que sempre és bona hora per defensar els seus ideals i dir la veritat, que sempre l’honora a qui la diu, i amb un sentit de la justícia fresc, abrandat i coratjós no s’aturava d’amollar que era amiga incondicional i addicte de la franquesa, de la claredat i de la sinceritat.
La lectura d’aquest recull modèlic que ha confegit la Ibarz ens projecta la societat catalana de la República, amadora de les llibertats, de la justícia, de la igualtat i dels drets humans sobre totes les coses. Ens mostra allò que teníem i que el feixisme i la dictadura feren malbé. Lectores del mil i un sexes de l’esperit, us assegur que passareu gust amb la ploma jovenívola d’una Rodoreda amb les qualitats d’una escriptora de bon de veres: cada article és com un conte. És un conte!
Suscríbete para seguir leyendo
