Fa anys que una part creixent dels mallorquins experimenta una sensació incomodíssima: la de convertir-se en estrangers dins ca seva. No és un relat victimista, és una constatació empírica. I no es pot atribuir a un sol factor, sinó a la suma de tres pressions simultànies: demogràfica, econòmica i territorial.
Segons Eurostat, mentre creixíem com ningú, hem caigut 102 posicions en renda per càpita com a territori Europeu. Som la comunitat amb més desigualtat d’Espanya. I un 28% dels residents han nascut a l’estranger, molt per damunt del llindar del 20% a partir del qual la sociologia descriu el tipping residencial: quan els veïns de sempre marxen, ja que desapareix el sentit de continuïtat cultural.
Són dades que tenen conseqüències humanes. L’habitatge s’ha convertit en un luxe escàs. L’arribada massiva de capital europeu ha transformat el que era un dret en un mecanisme d’expulsió lenta. Els serveis funcionen al límit i el nostre territori, més tensionat que mai, es veu forçat a encabir més infraestructures. I, a més, la identitat compartida que durant segles havia donat coherència social a l’illa es comença a esfilagarsar.
La dreta no veu els efectes del model econòmic. Situa el problema en el fet que acollim 59 «menas» mentre aprova una legislació que permet créixer a l’entorn de Palma 118.000 persones més. I l’esquerra ha reduït el problema de l’arribada intensiva de residents, amb cultures i costums distints als nostres, en un relat moral, ignorant els seus efectes estructurals i culturals. Però la realitat no s’atura perquè la neguem. Mallorca és un territori finit, amb una capacitat de càrrega finita, i parlar-ne amb realisme no és populisme: és responsabilitat.
Per això defensam que la clau és recuperar ordre, en el sentit més noble. Ordre demogràfic: un model que estableixi límits sostenibles. Ordre econòmic: prioritzar l’arrelament, i no l’especulació. Ordre social: garantir la cohesió, no la fragmentació.
Això implica mesures concretes.
Per exemple, incentivar la compra als residents amb eines que ens ajudin i limitar la compra als que ens encareixen els preus. Vincular determinades ajudes, com les que afecten a la vivenda, a 15 anys de residència. No per excloure ningú, sinó per fer justícia a qui ha cotitzat i vertebrat aquest territori durant dècades. Hem d’acabar amb els efectes crida d’un model que promet més del que pot sostenir. I, sobretot, assumir que no podem integrar indefinidament per damunt de les nostres capacitats.
Tot plegat ens condueix al punt crucial: Mallorca necessita poder polític propi. Necessitam la gestió de ports i aeroports, les competències migratòries reals sobretot i recuperar els 6.000 milions anuals que avui marxen en imposts i no tornen en serveis i infraestructures.
Sense això, seguirem sent espectadors d’un procés desbordant. Amb això, podem tornar a ser poble polític, no només un destí turístic amb habitants.
Encara hi som a temps.
La nostra cultura, la nostra llengua, la nostra manera de viure i d’entendre el món tenen un valor que no es pot replicar enlloc més. Si no les defensam aquí, desapareixeran aquí. És una responsabilitat històrica que no podem eludir.
Per això neix Per Mallorca: per sumar consciència, per dotar Mallorca de la força que necessita, per mirar endavant amb autocentrament, realisme i dignitat. Encara tenim futur. La qüestió és si volem decidir-lo o deixar que el decideixin per nosaltres.
