“L’èxit és estar on vols estar”, deia Carolina Yuste, actriu espanyola, aquesta setmana a Cadena SER. Pot ser la definició de Diego López siga altra, però veient tot el que està triomfant a l’equip de Corberán, a València i a la lliga en general… la meua no va tan desencaminada.
Com m’encanten aquestes històries. I no, no parle de la història personal dels pares de Diego López, que també és molt bona i ara està molt present. De fet, és possible que de no haver tingut una família tan humil i amb una base d’educació tan marcada l’eixida del Reial Madrid i del FC Barcelona podria haver sigut un ‘harakiri’, perquè algunes vegades -i no poques- l’ego dels canterans i la capritxosa gestió del seu entorn han sigut dos ingredients essencials per a que alguns jóvens pensen que no hi ha tanta vida més enllà de ‘La Fábrica’ i ‘La Masia’… tot el contrari és el que ha demostrat Diego López, i d’aquesta història és de la que parle.
Em declare ‘hater’ incondicional de la gent que es creu el centre d’atenció i es pensa que per tindre un do en la pilota tot el món gira al voltant d’ells, i em declare fan absolut dels que també tenen eixe do, però treballen sense voler acaparar els focus i, finalment, aconsegueixen els millors resultats possibles. Ací, al segon grup, és on entra en escena Diego López. Imagineu jugar a l’equip de la vostra terra amb 14 anys, ell a l’Sporting de Gijón, i fer 62 gols en una única temporada, tenint darrere teu a les millors canteres del futbol espanyol i acabar fitxant pel Reial Madrid. Creieu-me, conec a més d’un -i de dos- que s’haguera pensat que era ‘Príncep d’Astúries’, com a mínim.
18 gols al primer any a ‘La Capi’, però el Madrid no va confiar en ell i va canviar Valdebebas per Sant Joan Despí, on va viure una etapa juvenil molt dolça: 42 gols en tres temporades. Quan estàs a aquestes canteres i fas xifres tan destacades, penses que tot va a favor teu, però és en aquests llocs on et dones compte que el futbol no es ‘A, B i C’, que no és com havia sigut fins ara: el ‘Barça’ no va renovar-ho. A pesar que eres un xiquet, és en aquest punt on molts jugadors es perden i no tornen a tindre l’ambició que sempre havien tingut. Ens fan creure que el Reial Madrid o el FC Barcelona són l’èxit màxim, i reialment, l’èxit màxim, és el que viu ara Diego López en Primera Divisió: ídol de xiquets, referent d’adolescents i orgull de pares.
El debut a Primera Divisió, el primer gol a Mestalla, tindre 21 anys i ser guanyador d’uns Jocs Olímpics amb la Selecció Espanyola i permetre que els seus pares es puguen jubilar tranquils després de treballar a la construcció i l’hostaleria tota una vida. Són aquestes experiències les que Diego López recordarà quan penge les botes i crie als seus fills… què haguera passat si haguera aplegat al Valencia Mestalla frustrat per no continuar al Barça o al Madrid i no s’haguera exigit el màxim d’ell mateix? No sóc Nostradamus, ni tinc una bola de cristall, però diria que res del que he mencionat anteriorment s’haguera donat, almenys tan prompte.
Me’n recorde quan va aplegar Diego López, ja sabreu que m’encanta el futbol d’inferiors i el veig en directe a Paterna. ‘El Guajín’ no va arribar en l’etiqueta d’“aquest xic és el que ha jugat al Barcelona i Madrid”, almenys per al públic general. De fet, fins fa relativament poc, molta gent que solament veu el primer equip desconeixia la trajectòria de l’asturià. Moltes vegades es pensa que sense ser una màquina mediàtica no pots triomfar hui en dia a una gran cantera com la del VCF… t’ha tocat o t’ha fet aire? Com diem els valencians quan es demostra una cosa que altre negava que fora possible… un ‘zasca’, en castellà.
Del Diego López del Puchades al de Mestalla hi ha un món en molts aspectes, però el compromís i la intensitat eren igual d’alts contra el Sevilla, a Primera, que contra l’’Orihuela’, a Tercera RFEF. Això, sumat a les òbvies condicions tècniques i golejadores, és el que l’ha dut a tindre un impacte tan immediat a una ciutat tan agraïda com és València.
I al final, el que vull dir en tota aquesta opinió és que Diego López és un exemple per a tots els canterans que venen per darrere: hi ha vida més enllà de Madrid i Barcelona. Obviant que s’ha de tindre un mínim de talent, la humilitat, el treball i la constància no es negocien, i menys a un València Club de Futbol, al que l’afició té la mateixa intensitat que el de Turón quan està sobre la gespa. Que ironia de la vida és que els gols que han retornat la il·lusió a Mestalla siguen els d’un asturià amb ‘perilleta’, canterà de l’Sporting i que es desmarca per la banda com si es tractara d’un ‘guaje’ corrent de sa mare. El pròxim gran ‘7’ de Mestalla està ací.
Suscríbete para seguir leyendo
