Aquell plafó ceràmic, vivament acolorit, constava de quinze manises d’uns 15×15 cm cadascuna (feia, doncs, uns 75×45 cm, una grandària respectable), podia datar-se al segle XIX i estava encastat en la façana principal de l’antiga casa de l’hort d’en Joan, en l’eix que formaven la porta d’entrada i el balcó del primer pis, sota el ràfec de la coberta inclinada. Representava el sant franciscà mig agenollat, en actitud d’adoració de l’Eucaristia que, com és habitual en la iconografia pasqualina, apareixia dins d’una custòdia, presumiblement d’or i argent, que emergia de la nuvolada en les altures celestials. Als peus del sant hi havia tres ovelles ajagudes, un capell d’ala ampla i una gaiata, atributs del seu ofici de pastor. Una llegenda en la part inferior indicava que «Esta casa cobijó a S. Pascual y su rebaño».
Frescos del claustre del convent de Sant Josep (1981). / INFORMACIÓN
La tradició familiar, tanmateix, deia que, en realitat, el sant i el ramat s’aixoplugaren en una petita construcció sense portes ni finestres, una navadeta amb la coberta inclinada i les parets gruixudes de maçoneria que hi havia a l’extrem oest de la replaça que s’estenia davant de la casa i que, segons un quadre de Lafuente, formaria part de la tanca defensiva de la casa-torre original.
Pasqual Bailón Jubera, fill de llauradors aragonesos, nasqué el 17 de maig de 1540, Pasqua de Pentecosta, i morí el 17 de maig de 1592, també Pasqua de Pentecosta. D’aquí li ve el nom. Si donem per bona la inscripció del plafó i la tradició secular transmesa pels iaios Juan i Pepica, que hi visqueren a la casa des de començament del segle XX, la data que dóna Ibarra per a la plantació de l’hort i la que hem suposat per a la construcció de l’edificació concorden amb la cronologia del sant, val a dir, la segona meitat del segle XVI.
L’hort d’en Joan no es troba lluny del convent de Sant Josep -poc més de dos quilòmetres-, on potser vivien aleshores el flare i el ramat (¿o potser pernoctaven al convent de Montfort?); per tant, ¿quina necessitat tenien de resguardar-se en aquella edificació, fos la casa o fos la navadeta? Podria ser fugint d’una tempesta, però antigament ni persones ni animals no li tenien por a la pluja, eren forts i es mullaven sense perill de caure malalts. Potser el pastor decidí passar-hi la nit, sense haver de tornar-hi al convent o al poble. O potser quan treia les ovelles a pasturar anava itinerant pel camp i per les serres, dormint allà on el deixaven; i potser els amos de l’hort d’en Joan (tal vegada els mateixos que plantaren les palmeres «de pinyol» i bastiren la casa) el deixaven viure-hi al barracot.
En tot cas, lluny de la imatge endolcida i flairosa que ens transmet l’abundant iconografia eucarística, podem imaginar aquell flarot amb els seus corders pels camins de la contrada resant i ballant, alegre, confiat i esperançat al davant de les aparicions eucarístiques, descalç i pegant faldonades amb el seu hàbit d’estamenya, el mateix a l’hivern i a l’estiu, resistent, bast, brut, sargit, apedassat i pudentíssim: és evident que aleshores tant les persones com la roba es rentaven rarament i Pasqual, a més, com a mostra del seu menyspreu pel món, no es canvià els saragüells en 18 anys. ¿Imagineu aquella ferum de mascle, borregos, cabres, excrements humans i animals, llet, formatge, ronya i sang coagulada sota els cilicis de ferro i espart? El folc no devia ser nombrós (eren temps d’escassesa i els franciscans sempre foren pobres, encara que Pasqual també treballava per a ramaders rics), pot ser a penes la mitja dotzena d’ovelles que apareix en les pintures. Però sabem poc d’aquestes minúcies que no es registraven perquè a la quotidianitat carnal dels sants no se’n fa referencia a les hagiografies.
El que sabem segur és que la feina de pasturatge permetia als pastors conversar, pregar, resar, ballar, llegir o escriure (des dels pastors que dialoguen incansablement i deliciosa, de sol a sol, en les Bucòliques de Virgili, fins al nostre venerat Pasqual i el no menys venerat Miguel Hernández); en efecte, els animals anaven pasturant, els gossos d’atura se n’ocupaven i, mentrestant, ells reposaven tranquil·lament a l’ombra; només si un xai s’extraviava, s’havien d’espavilar i, com el Pastor Diví evangèlic, cercar l’animal perdut.
Els que se n’ocupaven de la terra, en canvi, no es podien permetre aquestes ociositats ja que havien de llaurar, cavar, plantar, regar, podar, segar, recollir els fruits, etc., una feinada que només es veié alleugerida en temps antics, que jo sàpiga, en dues ocasions: per als egipcis amb les crescudes del Nil que abonaven i regaven els camps (i que la construcció de l’embassament d’Assuan abolí) i per a sant Isidre, a qui Déu enviava àngels miraculosos que li feien la faena mentre ell pregava.
Joan Castaño, als seus llibres documentats, rigorosos, plens d’amor i sapiència, ens ha parlat de sant Pasqual, de com era exemple de fe, pobresa, humilitat i penitència, de la cova d’Orito on visqué, dels miracles que féu, viu i mort, (viu, curava malalts i feia brollar fonts; mort, obrí els ulls quan el sacerdot alçà la Forma consagrada), del cadàver incorrupte, de la tomba a Vila-real (una església barroca majestuosa que cremaren en guerra uns revolucionaris criminals), de la devoció que li tenim els d’Elx (i les pregàries, acudits i contalles que n’ha originat), de les festes al Pla cada 17 de maig, de la fortuna que tingué, ja mort, al Vaticà i a la monarquia espanyola…
Al claustre del convent de Sant Josep, encara que picats, mutilats, mig destruïts (el llenç de llevant, juntament amb el convent i hospital, fou derrocat el 1981 per l’arquitecte que dirigia la construcció dels nous arxiu i biblioteca), queden alguns frescos a dues tintes on es lloa, amb versos populars, facilots i ripiosos la glòria dels dos sants franciscans que hi prengueren l’hàbit: Andreu Hibernon (1563) i Pasqual Bailon (1564): «Tristes y afligidos lloran | los frailes, y con razón | pues muere Pascual Bailón | que como a santo le adoran». I així, al llarg dels tres paraments que quedaren dempeus.
Tornant al plafó ceràmic del començament, a les fotografies del 1976 ja es veu que havien caigut dues manises, que, malgrat la devoció familiar i la intensitat de la contalla, ningú no ens molestàrem en replegar. Tampoc no ens preocupàrem de les peces ceràmiques que hi restaven: aquell any, poc després d’haver fet les fotos, les màquines arrasaren la casa i en feren un munt de runes i juntament amb les cantonades de pedra treballada, les bigues i els elements de fusta, els ferros forjats, les teules, els murs i parets de maçoneria, tàpia i morter de calç, s’emportaren aquella imatge inodora, idíl·lica i endolcida de sant Pasqualet que, des d’un plafó ceràmic, havia guiat durant un parell de segles amb salut i fortuna la vida casolana de la família de Juan Urban Oliver i Josefa Valero Esclapez, els nostres iaios materns. I com en tantes pèrdues que hem sofert i sofrim cada dia en la nostra memòria material, només podem ja deixar-ne constància perquè quede, si més no, una imatge, un record, unes paraules fràgils com els fils de la vida… i de la mort.
, podia datar-se al segle XIX i estava encastat en la façana principal de l’antiga casa de l’hort d’en Joan, en l’eix que formaven la porta d’entrada i el balcó del primer pis, sota el ràfec de la coberta inclinada.){kind=link}