Antonio Murcia sempre va saber que volia ser metge. Criat a Mallorca i fill d’un reconegut otorrinolaringòleg, des de petit va tenir clar que volia seguir els passos del seu pare. «Veure que professional i humil que era i la confiança que generava en els seus pacients em va deixar clar que jo volia el mateix», explica Antonio, que actualment exerceix com a metge a Berlín.
La seva trajectòria, però, no va ser senzilla. A Espanya, les notes de tall per accedir a Medicina eren «quasi inassumibles» i les places molt limitades. Davant aquest escenari, el 2010, Antonio i deu altres mallorquins van decidir marxar a Budapest per seguir el seu somni. «El nostre any va ser el boom d’espanyols emigrant a la capital hongaresa perseguint la vocació somiada», recorda.
Un màster en medicina, hongarés i creuar fronteres
A Budapest, Antonio es va enfrontar a un nou repte: aprendre en anglès, un idioma que no dominava del tot. «En ser la carrera en anglès, diguem que no era el nostre fort», admet. Tot i això, va aprofitar l’experiència al màxim, fent pinya amb altres quatre mallorquins i adquirint coneixements tant mèdics com lingüístics. «Vaig aprofitar molt aquests anys per aprendre medicina, anglès i hongarès», afirma. La universitat hongaresa es caracteritzava per un nivell d’exigència molt alt i un gran enfocament en l’anatomia i la medicina pràctica, amb menys recursos diagnòstics moderns.
«Em varen agradar molt les aules, per les quals varen passar famosos metges com Ignaz Semmelweis, que va descobrir com la incidència de la febre puerperal («febre del part») podia ser disminuïda dràsticament usant desinfecció de les mans i antisèptics. També em va agradar el respecte al professorat i la humilitat i dignitat dels hongaresos. Sens dubte veig aquesta etapa com un avantatge que em va fer perdre la por a les fronteres», explica el metge.
El camí cap el seu somni
Després de completar els seus estudis, Antonio es va preparar per a l’examen MIR amb l’esperança d’aconseguir una plaça en otorrinolaringologia a Espanya. Malgrat els seus esforços, no ho va aconseguir en dues convocatòries consecutives, una situació agreujada per la pèrdua del seu pare en aquell mateix període. «Encara i totes les meves opinions respecte en aquest tipus d’examen, aquell any va morir mon pare, per la qual cosa la preparació va acabar sent el menor dels meus problemes», confessa.
Sense la seva especialitat desitjada, va acceptar una plaça en medicina de família a Mallorca, on va trobar suport tant en l’àmbit personal com professional. «Aquest va ser un any en el qual vaig sentir immens suport per part de la meva família i amics, però també de tots els meus companys a Son Espases i Camp Redó. Només tenc bones paraules per la formació de residents a Espanya», assegura. Però el seu somni de ser otorrinolaringòleg no havia desaparegut.
El 2020, just abans de la pandèmia, Antonio va fer un nou gir en la seva carrera i es va traslladar a Berlín, recomanat per la dermatòloga mallorquina Francina Pascual. L’experiència a Alemanya va ser un autèntic repte: «Des del primer moment et sents exposat a tot, amb guàrdies de 24 hores en les quals tots els pacients estan a càrrec teu i no hi ha ningú més en l’hospital que et tuteli». Aquesta manca de supervisió contrasta amb el sistema espanyol, però també té els seus avantatges: «Et deixen operar des de l’inici i també aprens facultats d’infermer».
A escala cultural, Antonio valora l’enorme oferta que ofereix Berlín, tot i que reconeix que sovint troba a faltar la comunicació i el sentiment d’equip que tenia a Espanya. «Li estic molt agraït a Alemanya per donar-me la possibilitat d’aconseguir el meu somni, però això no lleva que trobi a faltar l’illa, el seu clima, la seva gent i la seva cultura», afirma. «Cada dia sent el crit de la família i la mar», sentencia el mallorquí.
Malgrat la seva trajectòria internacional, Antonio manté un fort vincle amb Mallorca, no només emocional, sinó també lingüístic. Les seves paraules preferides en mallorquí? «Uep!, Uro!, mandarina i caramel·lo».
