El púlpit era aquella mena de trona o plataforma elevada, proveïda d’un ampit protector, situat, geogràficament, cap al bell mig de les esglésies, apegat a un mur lateral, al qual s’accedia per una escaleta i des del qual els rectors i, en les grans celebracions religioses, els oradors sagrats podien escampar la veu de Déu a la feligresia per tot el recinte eclesiàstic.
Púlpit de l’Església de l’Escola Pia de Gandia. / Amparo M. Alandete
Jo els he observat en infinitat d’esglésies, però no els he vist emprar mai. Jo pertanc a l’època de la megafonia, la del faristol amb micròfon i la dels altaveus en cadascuns dels pilars de l’església.
Faristol, micròfon i missal. Església de l’Escola Pia. / Amparo M. Alandete
Però el més important era la paraula que s’escoltava reflectida pel tornaveu del púlpit o amplificada pels altaveus. El missatge que s’emetia des d’estos havia de ser el més important. La paraula de Déu en la terra.
En la meua època d’estudiant en l’Escola Pia, aquella de la missa diària i dels rectors sermonejant a tota hora, els missatges es rebien bé, tot tenia un significat, més fruit de l’obediència inserida que del raciocini personal.
Però va haver-hi un moment, sent jo més major, en el qual em vaig adonar que el missatge que transmetien els rectors, no estava gens ajustat a l’entorn de la vida quotidiana i em pareixia que aquells sacerdots, generalment majors, repetien invariablement les mateixes paraules que, probablement, eren les que els havien ensenyat en el seminari, molts anys enrere. Paraules, per a mi buides de contingut, lluny de la realitat i que pareixien ser adreçades a un auditori infantil. Confesse que m’irritaven prou, perquè, a part de la monotonia clàssica del cerimonial de la missa, la qual jo admetia, esperava, després de la lectura de l’Evangeli, en l’homilia, escoltar una veu amb un missatge diferent, apropiat als problemes reials de la vida, els meus i els dels altres, i em sentia decebut. Un diumenge, a meitat del sermó que feia un vell sacerdot en la Col·legiata a Gandia, em vaig alçar, discretament, me’n vaig anar i ja no he tornat més, voluntàriament, a una església.
Però no he deixat mai d’intentar-ho. Conèixer noves veus. Quan he viatjat per tot arreu, freqüentment per motius professionals, he anat a una església del lloc que fora per a escoltar com allí es transmetia la paraula de Deu i, tan sols en una ocasió, a Sant Sebastià, vaig escoltar un rector, l’homilia del qual em va provocar un somriure espiritual. Me’n tornava a casa aquell dia, després del congrés, i he sigut incapaç de recordar el nom del sacerdot ni el d’aquella parròquia basca.
Durant tot este temps he repetit sovint que l’Església estava perdent clientela i que la culpa havia de ser dels seus rectors, perquè no empraven un llenguatge actual que fora atraient donada la reiteració de la cerimònia de la missa. Però la veritat és que difícilment m’he trobat amb algun sacerdot que em remoguera l’anima amb les seues paraules, encara que reconec que tampoc jo he posat massa de la meua part per a facilitar l’apropament, la trobada.
A finals de l’octubre passat vaig llegir en “La Tercera” del diari ABC un article escrit per Jesús Sanz Montes, bisbe d’Oviedo que es titulava “Las aguas turbulentas de la actualidad”, la lectura del qual em va sobtar i em va fer pensar en la possibilitat d’escriure un article, al qual en aquell moment vaig posar títol i tot: “Les noves veus de l’Església”.
Monsenyor Sanz Montes escrivia: “Caminem amb aigües turbulentes sota el pont de la història dels nostres dies. No hi ha moment en el qual no ens sobresalte la penúltima noticia de l’escàndol polític de torn, del gest de dictadura totalitzadora, de la mentida obscena de qui exhibeix sense despentinar-se les seues tramposes aspiracions que mai no declara. I s’estén el desànim en una societat quasi narcotitzada per tanta pluja tòxica que impedeix la legitima defensa, la valenta presa de consciencia, la reacció serena d’una alternativa desitjada”.
Monsenyor Jesús Sanz Montes, bisbe d’Oviedo. / Levante-EMV
I continuava: “Correm el risc d’habituar-nos a esta deriva política, que ja ni tan sols advertim el moment preocupant i crític que vivim, fent-nos vulnerables inadvertidament fins a convertir-nos en ‘zombis’ d’un vulgar Halloween sense adonar-nos de la nostra orfandat desnodada i terminal. Per este motiu, la presencia i la paraula de l’Església resulta nefanda i insuportable a alguns dels nostres observadors polítics o dels periodistes mediàtics. I no tarden a contestar destemperats, amb missatge sincronitzat des de les seues variades tribunes i titulars, cada vegada que un cristià —màxim si a més a més és bisbe— pren la paraula per a dir amb judici mesurat, amb temprança literària, però amb audàcia profètica, cridant a les coses pel seu nom que alguns no suporten escoltar”.
Sanz Montes acabava l’article: “Per este motiu, la memòria cristiana serà sempre subversiva per als qui tenen una idea totalitària i excloent davant la família que destrueixen, davant la vida que seguen en qualsevol dels seus trams, davant la llibertat que perverteixen amb lleis liberticides. Memòria cristiana que ama la bellesa, no traint la veritat, i està oberta a la transcendència. És normal davant d’este panorama que els cristians oferim el nostre testimoni, encara que irrite i encoleritce als qui no poden controlar-nos”.
Un més després Carlos Herrera entrevistava en la Cadena COPE l’arquebisbe de Valladolid i president de la Confèrencia Episcopal Espanyola, monsenyor Luis Argüello, qui, es definia: “Soc fonamentalment catòlic, però no en el sentit de la fe majúscula, sinó en el sentit de voler tindre una visió global que pose en relació les qüestions antropològiques —amb estes estan les culturals—, amb les econòmiques i les polítiques. Crec que la mirada a totes les dimensions de la realitat ajuda a poder comprendre-la millor i, en eixe sentit, vull tindre una mirada integral, catòlica , relacional sobre els diversos assumptes de la vida quotidiana”.
Monsenyor Luis Argüello, arquebisbe de Valladolid i president de la Conferència Episcopal Espanyola / Levante-EMV
Sobre l’actualitat política Argüello mostrava la seua preocupació pel dèficit democràtic que es viu a Espanya: “Cal fer una forta reclamació actual respecte a l’estat de dret, al principi de la legalitat i a la separació de poders, com el marc mínim de joc per a poder abordar des de qualsevol lloc els assumptes, trobar un espai on el diàleg siga possible. […] L’Església aposta per un reconeixement de l’altre com un bé, amb tota la seua dignitat intrínseca, per la qual cosa, sense entrar en les qüestions de política de partit tracta de donar llum a tot allò que incumbeix a l’ésser humà”.
Respecte a l’hivern demogràfic que travessa el país monsenyor diu que: “Són necessàries polítiques en favor de la família i de tindre fills. Actuacions que afecten a l’estil de vida i a l’esperança de dir que paga la pena la vida. Fa falta una proposta de vida que tinga com a cor l’esperança”.
En l’entrevista, monsenyor Argüello també es va referir a la situació de milers d’immigrants que porten anys vivint i treballant entre nosaltres enmig d’una situació irregular i va dir: “Requereixen una resposta políticament realista, que contemple els seus drets i que beneficie a tota la societat”. Va dir que el nou reglament d’estrangeria del govern deixa a milers de persones en els llimbs. Segons Argüello: “La regularització ha d’anar acompanyada d’una política migratòria acordada amb la Unió Europea que tinga en compte les causes per les quals milions de persones decideixen emigrar, que combata les màfies i reconega la dignitat d’aquells que acaben venint a les nostres costes y als nostres indrets”.
Respecte als abusos en el si de l’Església, monsenyor Argüello va dir: “L’Església assumeix la responsabilitat inclòs per fets ocorreguts fa temps, en els casos en els quals els mateixos acusats han faltat o el temps ha prescrit, i ara, quan s’esdevé algun d’estos dolorosíssims assumptes, nosaltres ho assumim com una responsabilitat de tota la institució. Nosaltres hem dit que estem disposats a la reparació i a la indemnització, amb els nostres fons i recursos”.
La premsa i la ràdio, nous púlpits per a noves veus de l’Església. Púlpits!
El meu púlpit personal serà sempre el de l’església de l’Escola Pia, aquell, sota el qual es va testimoniar bona part d’una educació religiosa, de la qual no renegue. El benvolgut pare Enric Ferrer Solivares, escolapi, teòleg, poeta i company escriptor en els fulls d’este diari, em conta que el púlpit escolapi fou obra d’Antonio Sanjuán Villalba, aleshores jove escultor valencià, que seria també l’escultor de les imatges del Crist del Silenci, la del Sepulcre i la del Crist de la Resurrecció de la Setmana Santa de Gandia. Antonio Sanjuán havia nascut a Barraques l’any 1902 y va morir a València el 1986.
Púlpit de l’Església de l’Escola Pia de Gandia. / Amparo M. Alandete
El púlpit fou un encàrrec dels escolapis, al capdavant dels quals estava el pare Josep Maria Blay. Fou construït, l’any 1948, amb fusta de noguera i en el relleu de l’ampit figuren cisellades les imatges de sant Josep de Calassanç i les dels sants pares de l’Església d’Occident, els quatre doctors de l’Església llatina: Ambrosi, Agustí, Jeroni i Gregori. Dalt del tornaveu està esculpit, l’àngel de l’Apocalipsi, en clara referencia a sant Vicent Ferrer, qui insistia en el seus sermons a parlar sobre el juí final, amb l’expressió: “Venereu Déu i glorifiqueu-lo. Ha arribat l’hora del seu juí”, en referencia directa al llibre de l’Apocalipsi. La tradició va unir l’àngel de l’Apocalipsi amb sant Vicent.
Púlpits!
