La ciutat semblava molt buida mentre em dirigia al darrer comiat a Xisco Antich. Era divendres, 3 de gener. Haurien de ser dies bulliciosos, amb carrers estibats de gent fent les darreres compres abans dels Reis. Però a aquella hora en què jo caminava, el buit que s’havia format dins el meu ànim des de la nit anterior, quan es va saber la trista notícia, semblava haver-se estès als passejos i carrers de Ciutat.
Em va impressionar la desèrtica plaça de sa Llotja, veïnada del Consolat, el meu destí, sense cap taula ni cadira ni bicicleta recolzada sobre els venerables murs medievals. Semblava un signe de respecte; no es gosava mostrar bauxa ni contaminar amb crits ni renous.
Imperava un ambient silenciós i recollit també davant la seu del Govern, que envoltava la llarga filera de persones que volien compartir tristor i records d’un Francesc Antich que va merèixer el reconeixement i les bones paraules de gent de totes les èpoques del seu partit, de tot l’espectre polític aliè a ell i de la ciutadania rasa, sense cap vinculació partidista. I té mèrit, perquè ja saben el nivell de mesquinesa que de vegades envolta la política.
Xisco tenia la meva edat. Hi ha qualque cosa que t’uneix amb qui neix el mateix any que tu, malgrat que no el coneguis a bastament. Ell va néixer a Caracas i jo a Palma, i en ser a Mallorca la seva vinculació d’infància i joventut va ser més a la part forana… Però les èpoques viscudes són les mateixes, els anuncis a la tele, les etapes educatives, la fi de la dictadura, els compromisos socials, els avenços tecnològics… En el seu camí públic ell ha ocupat els més alts espais de representació de la ciutadania balear, i així és com vaig poder compartir, des de la meva pertinença a diversos moviments socials, alguna complicitat, alguna petició, propostes, fins i tot alguna exigència… ja me coneixen.
De la seva trajectòria com a president del Govern hi hauria moltes fites per ressaltar, però jo me qued amb dues: la creació de l’ecotaxa i el naixement de l’Institut Balear de la Dona. Dues herències que romanen, pel bé de l’interès general. Del seu pas posterior com a senador, vaig llegir que havia estat un dels mallorquins més actius, donant amb cullereta a la majoria de la resta. Va ser llavors quan vàrem quedar i parlar durant més d’una hora a la cafeteria del Gran Hotel sobre Son Busquets. Des d’ARCA era un tema que volíem que entengués des del punt de vista del Patrimoni. La darrera reunió va ser a través d’una pantalla, com a president de l’Autoritat Portuària. Record com coincidia amb nosaltres en la seva ràbia contra els rètols i els llums cridaners que proliferaven al Port.
Qualsevol traspàs deixa un buit immens, com més jove, més profund.
A la seva edat, que és la meva, no tocava morir.
Potser en Xisco faria la seva mitja rialla intel·ligent i una mica tímida, si hagués vist que aquell horabaixa del dia 3 de gener el motiu d’una plaça de Sa Llotja buida de bars era que estaven de vacances per temporada baixa, no un signe de respecte i homenatge.
El seu somriure ample el recordo a una foto en què celebram que amb la seva victòria sobre Matas, l’any 2007, no entrarien 25.000 cotxes diaris per Jacint Verdaguer, reivindicació insistent de la Plataforma pel Parc de les Vies. Hi havia motiu per celebrar-ho.
Gràcies a Xisco Antich per tantes coses.
Suscríbete para seguir leyendo
