Ilustració sobre la dificultat masculina d´exterioritzar els sentiments.
«No plores, fill meu. Recorda que els homes no ploren. Has de ser fort». Una frase com aquesta de segur que a molts de nosaltres ens remet a la infantesa. Plorar s’entén en la nostra cultura com un símptoma de feblesa i de covardia. Un estigma que frena l’expressió de les emocions perquè es relaciona amb una manca de valentia. Potser, per això, el món de la literatura i de les arts en general no presenta excepcions. Les protagonistes femenines ofereixen en els relats de caire psicològic la nuesa del seu interior. Poden queixar-se, mostrar el seu estat d’ànim i, per què no, plorar quan els ve de gust. Per contra, els personatges masculins queden al marge d’això. Potser per això, amb un intent de concretar aquesta manca d’expressivitat un personatge gairebé grotesc com és l’Ànima, de la novel·la de Víctor Català (pseudònim masculí de l’escriptora Caterina Albert) Solitud (1905), s’oferia un personatge pràcticament asexuat però amb atributs masculins que emetia sons guturals en lloc de paraules. Una mena de fera de la natura salvatge que era incapaç de connectar emocionalment als altres però que acaba sotmetent la protagonista de la història, Mila.
Lluny d’aquestes hiperbolitzacions metafòriques de la literatura clàssica, els artistes contemporanis han fet la seua aportació reflexiva sobre la manca d’expressivitat dels personatges masculins. Així, després de l’obra de Picasso Weeping Woman (1937), dins d’una sèrie dedicada al tema del dolor i la pena al voltant de la Guerra Civil Espanyola, un pintor actual com el xinés Liang Man Yong, creava Picassos Weeping Man (2023). Una mena de reacció contra la tendència a fer desaparéixer homes que ploren en les manifestacions artístiques diverses. Més recentment, l’escriptora irlandesa Sally Rooney mostra en la novel·la Intermezzo (2024) la història de dos germans que tenen dificultats per a expressar els seus sentiments i comprendre les seues emocions. Un d’ells, Ivan, ofereix una evolució significativa al passar de consumir contingut misogin en la xarxa a desenvolupar una comprensió més profunda de les relacions humanes. Una humanització progressiva del personatge masculí que, sense dubte, hauria de convertir-se en un model d’acció per tots nosaltres.
La pregunta, per tant, seria: per què la nostra societat fomenta que els homes no expressem els sentiments i no puguem, entre altres manifestacions, plorar en públic? El sistema patriarcal imperant estableix rols de gènere rígids: la força, la racionalitat i la contenció emocional, per als homes; la sensibilitat i l’expressió emocional, per a les dones. Una divisió que s’ha perpetuat i que dificulten l’oferiment de sentiments per part dels homes. Mostrar elements de l’interior de cadascú es percep com una feblesa que, en el cas del plor, s’adscriuen a un patró de poca masculinitat. La vulnerabilitat emocional s’interpreta així com una pèrdua de poder o autoritat, especialment en entorns masculinitzats com el treball, l’esport o les forces de seguretat. A més cal afegir com els mitjans de comunicació, des del cinema o la televisió, han perpetuat la figura d’herois masculins insensibles i cohesionats. D’aquesta manera, reprimint les emocions es busca una manera de protegir-se d’intimitats profundes i no acabem d’aprendre, en el cas dels homes, la manera com gestionar els conflictes generats al nostre entorn. Davant d’un problema, callem: esperem que es resolga per si sol. Si l’altra persona en qüestió ens aboca els problemes de relació, oferim un posat de falsa tranquil·litat i reprimim qualsevol comentari. Ens mostrem freds, distants, muts… impassibles davant del conflicte. Acceptem companys de vida que no s’impliquen en la nostra evolució com a persones, que no interactuen, que no conversen. Es tracta d’unes relacions d’absència, que es mantenen per inèrcia al llarg dels anys, que són testimonis silenciosos del nostre dia a dia.
No ens resignem davant d’aquest mutisme. Provoquem qui no pot o no sap manifestar-se, que s’implique en l’evolució dels nostres sentiments. No consentim recórrer als hàbits que hem aprés, els homes també podem plorar… i riure i celebrar les victòries i les derrotes, els entrebancs de la quotidianitat… Siguem més humans i menys autòmats! Oferim amb franquesa i sinceritat els nostres sentiments. Paraula d’home que plora (quan toca)!
