Això és el que té formar part del grup capdavanter de la categoria. Enguany – se’n recorden de la temporada passada? – els dos equips mallorquins que participen a la Segona FEB han coincidit cinc vegades en la victòria, en cinc jornades Palmer i Fibwi, tots dos, han tastat el sabor i el premi poc conegut de la victòria. I segurament aquesta circumstància es repetirà sovint durant la temporada…
Els dos bons resultats foren importants, perquè els permeten mostrar el cap a la foto actual de la classificació i penjar-se l’etiqueta, gens fàcil, d’aspirant a l’ascens, encara que – hi ha consciència d’aquest fet – la temporada és llarga i , quan parlem d’esport, el que avui és blanc, demà pot ser negre.
El Palmer Basket evidencià a Salou, quan s’ha consumit pràcticament un terç de la lliga regular, la seva condició d’equip invicte. Dominà totes les facetes del joc. Oferí un recital defensiu i ofensiu. Fou molt superior al rival, que en aquests moments ocupa una de les places centrals i tranquil·les de la classificació. Darrere es mostrà com un conjunt molt solidari i intens. En atac ni Chapela ni Easley tingueren un bon dia, però l’equip no ho notà, perquè Urdiain i Bastante des de la línia de tres demostraren un canell i uns dits de cirurgià i perquè Servera, rememorant les temporades en què jugava de director d’orquestra, governà des de la seva talaia i anotà. Tots els jugadors immobiliaris – i això no és habitual – acabaren amb valoració positiva i el grup arribà als cent trenta-dos, la més alta de la jornada. Malgrat la remarcable actuació dels homes de Marco Justo, dues taques a l’historial del matx. Per una banda permeteren que el jugador local Íker Montero, convertís sis triples i anotés vint-i-tres punts; per altra, sumaren tretze pilotes perdudes, contra un equip que ni fou agressiu ni demostrà una gran capacitat defensiva. Victòria plàcida.
El Fibwi Palma també sumà un nou triomf, que el situa a la tercera posició, això sí, empatat amb dos conjunts més, un d’ells precisament el Prat, que està demostrant ésser competitiu, encara que diumenge a Son Moix decebé una mica. Els catalans mostraren més desencert que aptitud, en part per errors propis, en part perquè els fibwis posaren en pràctica el manual d’idea de joc que el seu entrenador, Pablo Cano, els està inculcant i que té a veure amb la defensa, l’agressivitat, la intensitat. I d’aquest còctel sortí un partit de nervis, imprecisions, de fang, de guerra de guerrilles, de trinxeres, de molt de cor i de vegades de poc cap, no gaire vistós. El que també quedà clar diumenge és que el nou fitxatge, Brian Vázquez, que debutava al Palau, ha arribat per ésser important, per sumar punts – el primer que fa quan rep, és carregar el seu fusell – i diumenge el seu tècnic, encara que necessita més temps d’adaptació, confià en ell i jugà els minuts finals, els minuts calents i decisius de l’encontre. Victòria sofrida.
