Històricament, s’ha considerat que els funcionaris estaven mal pagats. A canvi d’aquesta minsa recompensa econòmica, gaudien d’una feina estable. Tan inamovible que durant la pandèmia cobraren íntegrament el seu salari tant si estaven actius com si no. Ben al contrari, els treballadors de les empreses privades es veieren sotmesos a expedients de reducció de l’ocupació i minvaren els seus ingressos. Un segon benefici del funcionariat, no escrit a cap llei ni conveni, però comunament acceptat, era que no se’ls exigia una elevada productivitat. Per dir-ho amb altres paraules i amb totes les excepcions de qualsevol regla general: els horaris d’entrada i sortida eren flexibles, es permetia allargar els berenars i vermuts i el pagament d’hores extra era la fórmula màgica de les administracions per resoldre expedients acaramullats damunt la taula.
Nota al marge. Al col·lectiu cal sumar-hi els assessors i càrrecs de tota mena que els partits de govern digiten quan assoleixen el poder. Si no produeixen d’acord amb el que cobren, són paràsits, sangoneres que cal extirpar.
Recentment s’ha publicat un acurat estudi d’àmbit internacional. Conclou que els doblers dedicats per Espanya a pagar els salaris públics en relació al Producte Interior Brut és dels més alts de la Unió Europea. Pasem a dades de més fàcil enteniment. Un treballador no qualificat inegressa un 30% més si treballa per a una Administració que si ho fa per una empresa privada. Si feim la mateixa comparació amb els titulats superiors, la diferència és del 23%. Si es miren les hores treballades de cap a cap d’any, l’empleat públic s’atura a les 1.500, mentre el privat arriba a les 1.800 o 2.000. L’encletxa salarial és la segona més elevada d’Europa, tan sols superada per Luxemburg.
A ningú pot sorprendre amb aquestes dades que els illencs, que mai havien mostrat massa interès per ser servidors públics, cada dia més preparin oposicions –o altres fórmules per ingressar a Govern, Consell i ajuntaments– i cada cop s’interessin menys per, diguem, mantenir el negoci familiar. Ja ningú canta amb Concha Velasco allò de «Madre, quiero ser artista». La nova cançó d’èxit és «Mare, vull ser funcionari».
Quines són les causes dels cada cop majors beneficis monetaris i socials de treballar en el sector públic? Al meu entendre, bàsicament dos. El primer és la feblesa d’uns sindicats que han cercat el seu modus vivendi en representar al treballador al servei de l’Estat i han perdut connexió i influència entre el privat. Les amenaces de vaga són freqüents a l’Administració i cada cop menys al sector privat. La segona raó és que els gestors institucionals disparen amb pólvora del rei. Abans que aguantar el pols als representants sindicals, i molt menys quan s’apropen eleccions, prefereixen pagar. Qui vengui darrere ja en patirà les conseqüències.
S’han de reduir els emoluments del funcionariat en el sentit ampli de la paraula? No. Probablement seria més adient incrementar els sous privats. S’hauria d’augmentar la productivitat? Totes les dades condiceixen en què la resposta és un enorme sí.
L’Administració de Justícia pot reclamar més mitjans materials i humans, però abans ha de tensionar la jornada i l’eficiència d’aquells que actualment estan al seu abast. Els treballadors dels centres educatius públics cobren més i tenen menys hores lectives que els dels privats. Per tant, l’exigència ha de ser major. El funcionari de taula, aquell que tramita papers que s’eternitzen per a desesperació del ciutadà, s’ha d’estressar un poc i no oblidar mai que qui li reclama un tràmit és el seu client, el que li paga el sou.
Oblidem d’una vegada el mite del funcionari mal pagat. Si l’encletxa entre uns i altres continua creixent sense que l’administrat percebi una millora notable del servei que rep. Si quan visita una oficina municipal veu un grapat de taules buides. Si quan presenta una sol·licitud està anys a rebre resposta o mai li arriba. Si no millora l’eficàcia dels administradors, un dia s’aixecarà amb tot el dret del món contra qui, enlloc de sentir-se servidor públic amb tantes obligacions com drets, es considera un privilegiat per damunt dels seus pagadors.
