Plagueta de notes (CMLXXXV) | Escriure un dietari

Estil invisible pouat en la parla diària.

Això podria ser la definició d’un dietari? Dins aquest capaltard amb una brusquineua que dona la benvinguda a la tardor de MMXXIV, aquest 22 de setembre rellegesc alguns d’aquests llibres que tenc en una zona essencial de la biblioteca per a quan els esdeveniments em deixen tan tapat, tan corsec, tan dolgut i tan trist que les paraules dels dietaristes em poden donar allò que deman a la literatura: companyia, consol, fruïció, gaudi i una mica d’entreteniment. Som un amador d’aquests quaderns de bitàcola que molts d’humans duen cada dia de la seva vida. Crec que em vaig aficionar d’adolescent a aquests textos apassionants amb el diari d’un home que quasi no feia altra cosa que el diari: Amiel. Un home que escriu: «Un dia més, un pas més cap a la mort» et pot donar totes les sorpreses. I pas un guster amb diaris de capçalera com El quadern gris de Josep Pla, el Journal d’André Gide i de Jules Renard, els Cahiers de Paul Valéry, els dietaris de Robert Musil, de Blai Bonet, de Wittgenstein, de Marià Manent, de Julien Green, el Glossari d’Eugeni d’Ors, els diaris de Virginia Woolf, de Pierre Léauteaud, el Dietari (1979-1982) de Pere Gimferrer i En aquesta part del món. Dietaris (1974-2004) de Guillem Simó. Els humans, en aquests temps carnissers i llançats cap a la incultura, s’obliden sempre seguit de si mateixos. El que aquest cronista aconsella als seus amics és que facin un dietari per a ells mateixos. I hi insisteix i sacseja i raona i desraona a favor d’aquesta manera de veure’s a un mateix. En una societat que només cerca l’entreteniment a preu fet, que només vol distreure’s, moure’s, anar de marxa, sortir a sopar, viatjar a tota, no avorrir-se, no estar sol, no pensar, etc., parlar d’un dietari sembla un absurd. Ja ho diu, clar i català, l’amic i mestre Jordi Llovet: «Llavors succeeix que la gent es mor sense tan sols haver sabut com pot arribar a ser digna una vida.» Un dietari és una conversa amb un mateix que ens ajuda a conviure amb la vida i amb la mort que portam dedins (el quotidie morior dels clàssics). I això és higiènic, és engrescador, és savi, és guaridor, no té contraindicacions ni efectes secundaris. El dietari també hauria de ser un recordatori de les experiències oloroses, les més directes, les més oblidades. Un amic meu em va dir: Però com puc escriure d’olors si fa una mala fi de temps que no he ensumat res d’interessant? Vaig agafar el doble joc que el verb «ensumar» em donava i vaig contestar ben rabent: No em referesc al fet de descobrir cap secret, el que et vull repetir és que si no tens cada dia un parell d’experiències oloroses perdràs el nas, perdràs l’ensumera de les olors del món. I el nas és la intel·ligència! Una pàgina de la meva plagueta personal podria ser: Aquest matí l’aire condicionat del cotxe feia una olor de bufa ben pudenta. A la botiga de n’Emília he trobat uns albercocs que no coneixien cambra i he estat una bona estona ensumant-los abans de mossegar-los amb tota la càrrega de records que aquell gust un poc àcid em despertava. Ahir horabaixa vaig anar a fer una volta per fora vila: vaig ensumar les llavors del fonoll ran d’una paret seca, vaig robar un parell de prunes vermelles que feien l’olor dels estius a Manacor i em vaig fregar amb les fulles dels ailants que fan sentor de verrim. Quan berenava em va atacar la química deliciosa de les flors de gessamí humils i generoses dins un gerro de Murano que es mesclava amb la frenesia de l’alfabeguera, la coentor de l’all de l’amanida i del formatge de cabra fresc que cantava a pell de boc. Me’n vaig anar a dormir tranquil i amb el nas esbraonat.