UNA FIGUERA.
Ahir vaig quedar palplantat davant una figuera vella. Aquella ombrel·la de branques de color grisenc que tan bé converteix en escultures el meu amic artista de Felanitx Andreu Maimó es trobava en un estat de metamorfosi. En cadascuna de les puntes de les branques hi havia un ram de fulletineues d’un verd tendríssim que cantaven a les totes la resurrecció de la primavera. Em varen eixamplar la respiració, el cor i el cervell.
Ara ensum aquesta eau de vie del bosquet on els perfums dels romanins, l’aroma de les mates i l’esplendor de les flors liloses com de paper de l’estepa blanca es conjuminen amb el refilar dels teuladers, el parrupeig de les tórtores i aquesta atmosfera fresca del verdet i de la molsa.
L’amabilitat i la bondat poden reviure en la manera com la primavera reanima les energies que la naturalesa ha sabut conservar durant l’aparent mort hivernal, em diu Gonzalo Torné, un crític literari molt bo.
I em pos a escriure a correcuita: el lector no ha de cercar comprendre-ho tot, ha d’acceptar que el text es pot escoltar com una música, perquè es tracta primer de tot de veure i de sentir, sense la qual cosa la comprensió no seria més que un saber insensible; cal dir-nos a nosaltres mateixos que si ens podem perdre entre les paraules és perquè el lloc que ens donen és més lliure que qualsevol altre lloc, i que en principi el que ens tanca és la nostra manera de fer indisponible allò que està clarament donat per veure i per sentir.
Aquestes frases que acab d’escriure amb ploma de passió podrien ser una de les claus que pot obrir alguns panys que ens permetin esmolar l’atenció, o potser també podrien ser una clariana que s’ha obert entremig de la foscor del bosc atapeït que ens faci ganes d’aturar-nos-hi per observar el paisatge i prendre un poc de sol.
I serien també com el camí d’un ocell desconegut que em passa davant la mirada i em deixa una frase que caç al vol: resistirem a tot el que destrueix i ofèn el món.
Charles Péguy ve al meu encontre amb unes paraules incandescents: «Fer la revolució és també posar de nou al seu lloc coses molt antigues però oblidades».
Donar al lector amb els ulls gastats i les orelles apagades la facultat plena, el fervor, l’entusiasme i l’energia de veure i de sentir. I de passar gust.
Fer que el lector experimenti que tot el que existeix és ara apercebut per ell com a infinitament preciós o desitjable pel sol fet que existeixi.
Seria una sensació semblant a la que experimentam quan ens salvam després d’un accident greu o quan recuperam la salut perduda.
Fer una escriptura taumatúrgica o guaridora que lluita contra les forces del no-res és l’objectiu.
L’escriptor i el lector que es retroben al mateix lloc, el del moment de l’escriptura: la posada en igualtat d’aquell que llegeix i aquell que escriu. El lector esdevé escriptor i viceversa.
Tanc els ulls i una intrepidesa desconeguda em puja des dels peus al cap i una ferotgia em fa dicciotremolar les cordes vocals contra la justícia que tenim, la intolerància en què vivim, la hipocresia que suportam, el masclisme que sofrim, l’assassinat de la innocència de cada dia del qual morim.
Primavera, Ali Smith / .
ADOR ALI SMITH.
Per a qui no la conegui, vet aquí un tast de la seva biografia. Ali Smith va néixer a Inverness el 24 d’agost de 1962. És una escriptora escocesa reconeguda amb l’Orde de l’Imperi Britànic i membre de la Royal Society of Literature. Nascuda de pares de classe treballadora, va créixer en un habitatge social a Inverness i actualment viu a Cambridge. Va estudiar a la Universitat d’Aberdeen i després al Newnham College de Cambridge per fer un doctorat que no va acabar mai. Va treballar com a professora a la Universitat de Strathclyde fins que va emmalaltir de la síndrome de fatiga crònica. Arran d’això, es va convertir en escriptora a temps complet.
Recoman el seu quartet estacional, Primavera, estiu, tardor i hivern (Raig Verd Editorial), traduït en un català musical, bellíssim i ben alismithià per aquesta mestra de mestres, la traductora Dolors Udina, que vaig dur a un dels Festivals de Poesia de la Mediterrània com a traductora creadora. Té un estil molt singular. Combina passatges narratius i assagístics amb uns diàlegs sense cap forma utilitària, ben oberts i desmesurats, que fan passar un guster. A més a més, en aquesta varietat de registres combina somnis, fantasies, imaginacions i records que són d’una riquesa i una audàcia tan alegres, crítiques, belles i excessives que t’enamoren. No és tova de per cap lloc i la duresa moral amb la qual discerneix els nostres temps és un bon antídot a la buidor, la banalitat i la frivolitat de tantes obres literàries de consum.
Ara acaba de treure un llibret de 57 pàgines que he llegit com una festa. Una Woolf pròpia (Raig Verd Editorial), en una traducció també meravellosa de Dolors Udina. El motiu primer és que fa un segle la Woolf va fer a Cambridge unes conferències que donarien lloc a Una cambra pròpia.
I llavors Ali Smith, amb la seva lucidesa per bandera, el seu humor com a seducció i la seva imaginació com a pràctica de la seva escriptura, ens ofereix una reflexió brillant que es llegeix com un conte.
La peça combina memòria, assaig, crítica i ficció, la qual cosa li permet repensar des de perspectives noves els mots woolfians des del nostre present, en què hi ha noves repressions, noves formes de censura i moltes de les velles desigualtats que encara duren i duren.
L’espinada de l’obra és la conversa de la Smith amb una figura jove i no binària que la provoca, la desafia, la interpel·la i obri el text a nombroses interrogacions d’aquest futur d’ara mateix. Qui pot escriure? Qui pot llegir? Quines condicions materials i simbòliques calen perquè una veu pugui existir? Dues companyes de lluita en un llibre que com tota la seva obra és gra de vida sense ni gota de palla. Recomanadíssima!
Suscríbete para seguir leyendo
