Però arribà el final de la guerra i «quan tot hagué de tornar a ser com sempre» (Fuster), les esglésies hagueren de ser reconstruïdes per a poder celebrar-hi el culte catòlic, un culte punyent, envigorit i més polititzat que mai. Tanmateix, el plantejament oficial no era reconstruir monuments, sinó reconstruir temples (o alçar-ne de nous). La diferència és abismal. A l’Espanya autàrquica no interessava una cultura moderna i cosmopolita -tampoc antiga ni tradicional- (cosa de «rojos» i d’exiliats) i una vegada guanyada la guerra, el règim necessitava «guanyar la pau»: calien, doncs, rituals i proclames per a difondre entre la població, juntament amb una repressió ferotge, tot tipus de pors, delacions, desconfiances, precaucions i silencis. A més, com adverteix Santos Juliá, l’estat de Franco «era mastodóntico, pero menesteroso» i el Govern havia d’establir prioritats en la despesa pública destinada a la reconstrucció postbèlica.
Les primeres intervencions en monuments afectaren llocs destruïts altament simbòlics i políticament funcionals, com ara l’Alcázar renaixentista (Toledo) o el Santuari de la Virgen de la Cabeza (Andújar), escenaris de gestes «heroiques» protagonitzades per l’exèrcit franquista. A Elx, la prioritat fou restaurar el temple de Santa Maria (que no havia estat derrocat i fou utilitzat durant la guerra com a garatge) i restablir d’immediat les representacions del «Misterio de Elche», encara que fos només cantant alguns fragments, sense tramoia ni escenografia, però amb abundància de processons i desfilades. De fet, la Festa era vista més com una expressió religiosa, solemne i de gran antiguitat, que com a monument. El «Eterno Femenino» de l’encara influent Eugenio d’Ors (1881-1954) hi trobava una referència canònica espectacular i incontestable. I el dogma de l’Assumpta proclamat pel papa el 1950 (i el «Voto de Elche», establert per les autoritats religioses i polítiques elxanes) reforçà el paper marià d’una ciutat que havia estat radicalment «roja», sacrílega, que havia cremat la Maredéu, i que ara, entre fam, polls, puces, llaelles, oli de ricí, presó i exili, es redimia dels seus pecats.
6 de juliol del 1944: treballs de reconstrucció de la cúpula de la Capella de la Comunió de l’església del Salvador. / Gonzálvez. Col. J. Solà
A l’estudi de Serrano Peral, arquitecte diocesà, s’aplicaren a fons en la tasca reconstructora i no soles per a refer Santa Maria d’Elx, sinó molts altres temples de la diòcesi d’Oriola que havien desaparegut o que calia alçar ex-novo (Santa Anna, a Elda; Santa Maria de Gràcia i la Misericòrdia, a Alacant). Tanmateix, com els materials i els diners eren escassos (fa pena veure formar les pobríssimes voltes tabicades de rajola d’unes cúpules i murs que havien estat de pedra picada), quasi tots els arquitectes es dedicaren durant l’autarquia a dibuixar plànols i fer projectes que podien anar endavant o no. A Elx, com sabem, el destí prioritari dels solars que havien quedat dels altres tres temples cremats el 1936 i derrocats posteriorment (i de bona part dels establiments dretans damnats) fou la reformulació de l’espai públic mitjançant la nova alineació de les façanes.
El solar de la Mercè Nova, però, es vengué íntegrament per a fer pisos, la gran activitat econòmica d’Elx durant el franquisme i la democràcia: derrocar i construir edificis nous destinats a habitatges, per a la classe benestant al centre, per al nou proletariat a la perifèria. Les monges clarisses, que havien ocupat el convent de Santa Llúcia amb la tempesta del 1853, abandonant el de la Corredora, on, com és sabut, es féu la Glorieta, tingueren prou per al culte amb l’habilitació del poc que restava de l’església gòtica, abandonada des de feia dos segles. I mai més se’n tornà a saber de la Mercè Nova, aquell temple neoclàssic magnífic alçat pels flares mercedaris al segle XVIII. Se’n perdé fins i tot el record.
Per al temple de Sant Joan (1953-1960), en un primer moment (1940), Serrano Peral plantejà una reconstrucció evocant l’arquitectura desapareguda, encara que introduïa elements nous com el cupulí de la cúpula del creuer i variava les dimensions del tambor de la cúpula de la capella del Santíssim (que, finalment, tanmateix, esdevingué solar edificable). Aquest projecte tenia un cert interès i no hauria estat una mala solució, però ja als anys cinquanta optà per desenvolupar una línia arquitectònica pròpia, poc afortunada, aliena al Moviment Modern, hereva del castissisme oficial (encara que simplificat i geometritzat) exposada quasi de forma programàtica. Així, la nova església té planta de creu llatina, amb sis capelles laterals definides per pilars i arcs el·líptics; al creuer hi ha una cúpula sobre tambor generada per una línia ovoide, amb finestres de gelosia que ocupen tot el perímetre; el campanar és de secció quadrada en l’arrencament i circular en el remat; i tant a l’interior com a l’exterior destaquen l’esquematisme formal i ornamental, i una composició basada en un monumentalisme plàstic pseudo-modern.
12 de juny del 1960: l’autor fa la primera comunió a l’església provisional de Sant Joan. / López
Per la seua banda, la nova església del Salvador (1943-1956) continuà adossada pel nord a l’edificació, on s’hi reféu la Capella de la Comunió i es projectaren un campanar i un claustre que no s’arribaren a construir. L’interior, de planta basilical, rectangular, segueix un model neo-renaixentista proper a l’església de Callosa del Segura, amb unes enormes columnes exemptes de fust estriat i capitells corintis que originen un espai interior unitari de gran riquesa; al creuer hi ha una cúpula sobre tambor, lleugerament xafada i els paraments exteriors són llisos, sense elements ornamentals, amb una gran gelosia remarcant el portal d’accés.
Però ambdues obres avançaren molt lentament. Mentrestant, els oficis religiosos es feien, en el cas del Salvador, a la Capella de la Comunió; i, en el cas de Sant Joan, en una antiga fàbrica del carrer del Fossar (aleshores del Rei Amadeu) on, posteriorment, el grup teatral «La Carátula» tingué instal·lada durant uns anys una sala teatral i on jo, com tantíssims xiquets d’aleshores, férem la primera comunió, en un temple farcit de flors (de tela i naturals) i d’imatges multicolors de cartó-pedra procedents d’Olot. Però els nous temples s’anaren acabant i esdevingueren els edificis que coneixem, poc apreciats per la crítica arquitectònica i poc valorats per la població: unes obres formalment pobres, com l’església del Sagrat Cor de Jesús (1947) o l’ermita de Sant Crispí (1950), exercicis poc reeixits d’una arquitectura religiosa arcaïtzant, pròpia del franquisme estabilitzador, però encara preconciliar. Clar que ni l’Espanya de Franco era la Itàlia o l’Alemanya del Pla Marshall (on es valoraven els monuments destruïts i en bona part -no tots- es reconstruïren) ni l’habilitat professional de Serrano Peral (que, amb una entrega absoluta, feia el que podia i el que sabia) era comparable a la dels grans arquitectes europeus de la segona postguerra mundial. I, d’altra banda, tots n’eren conscients: ja que no res ens podia tornar els tresors artístics que Elx havia perdut aquell fatídic 20 de febrer del 1936, calia fer caixa.
Nota bene: He utilitzat dades de diversos escrits de J. Castaño, dels llibres de fotos de J. Guilabert i dels meus «Guia d’arquitectura d’Elx» (1989, 1999, 2012, 2015), «Guía de arquitectura de la provincia de Alicante» (2000) i «Barcelona / Milán, arquitecturas modernas en contacto» (2023).
Suscríbete para seguir leyendo
, les esglésies hagueren de ser reconstruïdes per a poder celebrar-hi el culte catòlic, un culte punyent, envigorit i més polititzat que mai. Tanmateix, el plantejament oficial no era reconstruir monuments , sinó reconstruir temples (o alçar-ne de nous). La diferència és abismal.){kind=link}