Maurice Ravel, 1928, any de l’estrena del Bolero i del seu viatge als Estats Units, som davant una biografia ficcionada que ens porta a acompanyar el compositor els darrers deu anys de la seva vida. A la casa de Montfort-l’Amaury, a prop de París, entrem a la seva intimitat quan es prepara pel seu viatge a Nord-Amèrica i Canadà; un home extremadament curós amb la seva aparença, el voluminós equipatge que l’acompanya ja és al moll de Le Havre; a la porta de casa l’espera el cotxe, amb Hélène, el durà fins al tren, que el portarà a Le Havre; abans d’emprendre la travessia de l’Atlàntic, faran una breu escala a Southampton, l’amic Jean-Aubry, es desplaça des de Londres per entregar al músic La fletxa d’or, de Joseph Conrad, escriptor que havia conegut tres anys abans, va ser un encontre dominat pels silencis, Ravel va expressar el gust per la literatura de Conrad i aquest intentava dissimular el seu desconeixement de l’obra del compositor.
El transatlàntic France acull el músic entre els viatgers de primera classe, coneixem el luxe que els envolta, una ciutat flotant, centenars de tripulants i dos mil passatgers perfectament classificats segons la categoria que indica el seu bitllet; Ravel és una persona discreta, s’adapta a la vida que s’imposa durant la travessia, allà s’escau que gaudeixi, com sempre, de la tria de cada peça de la seva indumentària, des de triar entre els vint-i-cinc pijames, fins a decidir-se per la camisa, la corbata i l’americana per a cada moment. Arribat al port de Nova York és acollit amb els honors que correspon a un músic del seu reconeixement; fa concerts en tots els estats, es desplaça en trens de luxe, coneix persones que li deixen la seva empremta com el músic Georg Greshwin i els seus sons de jazz. Torna a França cansat i amb un balanç molt positiu del viatge.
Ravel continua treballant, la seva salut sempre ha estat fràgil, l’ha dominat la tristesa, molt present al seu esperit, ha patit insomnis persistents, tots aquests símptomes s’agreugen i apareixen llacunes mentals cada vegada més alarmants, els seus amics li fan costat, Ida Rubinstein, la gran amiga per la qual va compondre el Bolero, cerca solucions de manera desesperada… res resulta efectiu, la decadència pren protagonisme i no la poden aturar, viatja al País Basc, el lloc on va néixer, i que va acollir-lo durant períodes de vacances a partir dels vint-i-cinc anys, de la mateixa manera que ha perdut, entre tantes d’altres, la capacitat per signar un autògraf, o d’emprar els coberts a la taula, a la platja on tant havia gaudit de nadar, es troba que no sap sincronitzar els moviments…
Un home que havia tingut un control tan perfecte, de tots els seus actes, queda en una actitud absent, l’operen, una opció desesperada, sobreviurà deu dies, al darrer moment demana una presència al seu costat, una senyora. No pot explicar-se, no és la Rubinstein, ni Hélène, ni Marguerite Long, la pianista; demana la senyora Révelot, la dona que el va assistir a la casa de Montfort-l’Amaury, algú amb qui es va entendre amb molt poques paraules.
Quedem fascinats, una vegada més, per l’escriptura de Jean Echenoz, un autor que ens porta a l’essència en molt poques planes, una experiència de lectura que ens acompanya i ens du al reconeixement i la gratitud.
Suscríbete para seguir leyendo
