Si en la jornada anterior assistírem a l’espectacle «El pitjor equip que ha passat per Bunyol», hui en Granada hem patit el «Mai un equip ha tret tant de quasi res«. I en els dos encontres, la mateixa conseqüència: derrota del Llevant UD per la mínima, com d’hàbit, cosa que encara fa que les cabotades sobre la taula assolisquen una preeminència major, en substitució del brindis que no podem alçar per la victòria.
En Granada, vent i temperatura gèlida en una ciutat esportiva en obres. L’himne de l’equip amfitrió deixa de sonar per retre homenatge a la veterana Lauri Requena pels seus 350 partits amb el club. Andrés París buscava un lloc on situar-se fora de la banqueta, a causa de la sanció per la targeta roja contra l’Atlético de Madrid. El públic, per la seva banda, disfrutava del sol que colpejava l’única graderia del camp.
En l’onze llevantinista, més canvis tàctics en l’alineació davant l’equip contra el qual inauguràrem aquesta temporada en el llunyà mes d’agost de 2025. Rai Carrasco i Ana Franco tornen al conjunt titular amb Ari Arias com a jugadora més avançada; Agama, pel contrari, no abandonarà la banqueta, ni tampoc hui Dolores Silva.
Potser el que menys m’interessa aquesta vesprada és narrar còrners, parades, jugades revisades o ocasions clares de gol. El Llevant UD ha eixit a guanyar, a pressionar, a buscar l’erro de les andaluses, i les esmentades Ana Franco i Ari Arias, com a angles més visibles, s’han desfondat, ho han provat de totes les maneres en l’atac (i també defensant quan calia), com el llançament de la primera en el minut 8, o l’embolic en l’àrea després d’una esmunyida cinc minuts després, ambdós a les mans de Hirao. Més tard, la rematada de Rai Carrasco al minut 28, o seixanta segons després el xut de Gema. La victòria semblava un resultat possible, i si hi havia onze jugadores que marcaven la diferència eren les valencianes. Però en el minut 30, un contraatac, una errada en el centre del camp, i una cabotada d’Andrea aconseguien l’1-0 que seria definitiu. Una derrota absurda.
Estem vives!
Ja en la segona part, el partit ha sigut una repetició de la primera: un Llevant UD segur, que pressionava i recuperava, que es feia arrere amb efectivitat, que no deixava de crear ocasions, i que sumava a les jugadores més avançades les esmunyides per la banda d’Alharilla. S’ha sol·licitat la revisió d’un possible penal a Ana Franco, Ari Arias ha assajat un xut ras a porteria, i poc després una ocasió claríssima a boca de canó en un remolí de cames dins de l’àrea. Però tot i que el temps afegit pràcticament es va anar al quart d’hora, el Llevant UD ha sigut incapaç d’empatar un partit que ha dominat i en el qual, novament, una jugada aïllada ha sigut la decisiva davant els noranta minuts restants.
Una derrota més, sí. Però queden trenta punts en joc. Això és un univers de sentit i d’esperança. I si es tracta de sort, pot girar-se cap a qualsevol costat en qualsevol moment. Estem vives!
