Arran de la polèmica suscitada per la proposta de la prohibició del burca a les Illes Balears impulsada per la coalició PP/Vox, m’ha vengut al cap una ocasió en què vaig participar en un debat radiofònic sobre la conveniència de prohibir o no determinades peces de vestir, com ara el vel islàmic o nicab, el qual, juntament amb el burca, constitueixen a parer meu signes externs de submissió de les dones que els porten, i que, per tant, atempten clarament contra els seus drets i la seva dignitat com a persones. Record que en aquest debat, sorprenentment, una activista feminista -o jo la tenia per tal, fins a aquest moment- em replicà dient més o menys que tot això era discutible i que s’havia d’observar des del respecte a la cultura i la idiosincràsia pròpies dels països on es donen aquests costums relacionats amb la vestimenta femenina. La veritat és que vaig quedar astorat, amb aquella resposta: em costava creure que algú que es digués feminista pogués defensar d’alguna manera el fet que les dones puguin ser gairebé invisibles als ulls de la societat que els envolta, tot en nom de la interculturalitat i altres conceptes que han acabat fent fortuna entre els partits d’esquerra, i que a més a més són esgrimits com a arguments gairebé únics i irrefutables a l’hora de combatre propostes com ara la prohibició d’aquestes robes en els espais públics, una cosa que, ideologies a banda, em sembla bastant assenyada i raonable.
La confirmació d’això, entre altres factors lligats als quals crec que avui en dia inqüestionables drets de les dones, em va venir després d’assistir amb el meu fill major a la semifinal de la Supercopa d’Espanya que el RCD Mallorca va jugar a Jedah a principis del mes de gener de l’any passat. Com tothom sap, en acabar el partit centenars d’aficionats àrabs seguidors del Real Madrid s’abalançaren sobre els aficionats mallorquinistes, tot increpant-los i humiliant-los -no m’ho estic inventant, jo hi era- per la derrota infligida. Però la pitjor part se la varen endur sens dubte algunes de les dones –esposes dels futbolistes i aficionades– de l’expedició mallorquinista, que varen ser agredides mitjançant tocaments, fotos sense consentiments i tota casta de burles. Dissortadament, ni les denúncies de les dones agredides ni els testimonis dels aficionats que visquérem tot allò serví per a res: tant la Federació Espanyola de Futbol, com el Mallorca, com el mateix Govern central -un govern feminista i d’esquerres, cal recordar-ho- varen moure un sol dit per posar de manifest tota aquella vergonya i rescabalar almenys les víctimes de tot aquell despropòsit.
L’estada a Jedah, d’altra banda, ens permeté confirmar allò que ja sabíem sobre les dones que viuen a l’Aràbia Saudí. Però una cosa és veure-ho a través dels informatius o les xarxes socials i una altra molt diferent és comprovar-ho in situ, als espais públics on transiten talment dones endolades de cap a peus a les quals amb prou feines els veus els ulls i les sandàlies. La sensació que produeix veure-les de prop, talment espectres que vaguen amb els seus infants per carrers i places, o dinant en algun restaurant on només s’alcen el nicab per dur-se el menjar a la boca per a tot seguit tornar-se-la a tapar per si de cas algú les mira, és realment desassossegant. No puc entendre com algú que defensi els drets humans pot invocar l’ús d’aquestes vestidures en nom de la cultura o la tradició, em resulta simplement inconcebible. M’esgarrifa sentir que tot un diputat d’Unidas Podemos pugui afirmar tranquil·lament que no es pot adoptar una decisió com aquesta -la de prohibir el burca- sense escoltar abans les dones musulmanes. Sobretot en un context en què moltes d’aquestes dones no poden expressar-se en llibertat ni exercir pràcticament cap dels drets que els corresponen.
Som conscient que la proposta, almenys pel que respecta a les intencions de Vox, té trampa i amaga altres intencions no tan nobles, com ara el rebuig a la immigració o a la regularització de la situació de les persones migrants aprovada recentment pel Govern de Pedro Sánchez. Sort que encara queden veus assenyades com la de Llorenç Riera, que en la seva Lletra Menuda del passat 4 de febrer afirmava: «El burka es una exageración de integrismo religioso, denigrante y anulador de personalidad no asumible bajo pretexto de culturas retrógradas».
Idò a això em referia, ni més ni menys.
Suscríbete para seguir leyendo
